Ja ho afirmàrem en una anàlisi militar de la guerra d’Ucraïna: a partir d’un cert número, la quantitat esdevé qualitat.
Després de gairebé quatre anys de guerra, Ucraïna està cedint, a poc a poc però de forma imparable, terreny davant les envestides de l’atacant rus. Fins a tal punt que per primera vegada, i sabedor del desgast cada cop més acusat del seu país, el president Volodímir Zelensky s’està prenent seriosament les negociacions de pau.
Si fem marxa enrere per anar a la Segona Guerra Mundial, trobem que la superioritat militar nord-americana tant a Europa com al teatre del Pacífic era essencialment el resultat de la combinació d’una aclaparadora capacitat de producció industrial sumada a unes cadenes logístiques d’una complexitat i eficàcia fins llavors mai vistes.
En almenys el primer d’aquests dos ingredients del seu èxit passat, els Estats Units han patit un retrocés de proporcions tràgiques: si bé durant el darrer conflicte mundial, les drassanes nord-americanes produïen un destructor diari i diversos vaixells de transport de la classe Liberty, avui en dia l’edat mitjana de la flota del país s’apropa perillosament als 20 anys.
Però el que realment preocupa cada vegada més a polítics i experts nord-americans és que, davant d’aquest lamentable estat industrial dels Estats Units, la Xina té, segons la seva pròpia Oficina d’Intel·ligència Naval, 232 vegades més capacitat de construcció naval. De fet, s’estima que l’armada xinesa està enguany avarant vaixells de guerra a un ritme tres cops més ràpid que la US Navy.
En matèria de municions, la diferència de xifres és igualment colpidora. Mentre Rússia ha estat capaç de mantenir un ritme de producció anual de 4,5 milions d’obusos d’artilleria de gran calibre, els Estats Units i Europa combinats només en produïren 1,3 milions l’any passat. La mateixa Unió Europea tingué serioses dificultats per entregar-ne un milió a Ucraïna en l’espai d’un any.
Si bé un país que disposi d’armament tecnològicament superior se sentirà confiat per a iniciar una guerra, si aquesta s’allarga més del previst (i això és el que succeeix quasi sempre) qui té les de guanyar serà no ja el que disposi de les armes més sofisticades, sinó aquell qui encara en tingui d’emmagatzemades quan el seu rival es trobi amb les mans buides.
La suposició d’una guerra llampec per supremacia tecnològica era el nucli de la doctrina del Pentàgon per a guanyar guerres des de la fi de la Guerra Freda.
Però l’auge de la guerra tecno-industrial, com la que estem veient a Ucraïna, i que també s’ha mostrat fugaçment entre Israel i l’Iran, fa que la capacitat industrial esdevingui un factor crucial.
De fet, nombrosos analistes i acadèmics pensen que la conclusió més important que es pot extreure dels conflictes bèl·lics actuals de cara a anticipar els del futur és que la capacitat productiva que s’aconsegueix desplegar en el camp de batalla, i no ja la simple superioritat tecnològica, és la clau per a vèncer.
La indústria militar occidental produeix el que alguns analistes defineixen com a “armament barroc“: sistemes extremadament complexos i sofisticats, caríssims i, per tant, escassos en nombre i encara més difícils de reposar en cas de pèrdues. En canvi, Rússia i la Xina disposen d’una maquinària industrial capaç de produir, per exemple, milions de drons militaritzables cada any.
Durant les quatre darreres dècades, Occident ha menyspreat i externalitzat la producció industrial, pensant que mantenint el disseny i enginyeria a casa seria suficient per a mantenir l’hegemonia mundial, i a més s’estalviaria diners.
Ara ens trobem que Rússia i sobretot la Xina, no sols han guanyat la capacitat industrial que nosaltres hem perdut, sinó que a més han aconseguit fer dissenys tant o més bons que els nostres. La derrota d’Occident, de moment, és aclaparadora.
Per primera vegada, i sabedor del desgast cada cop més acusat del seu país, el president Volodímir Zelensky s'està prenent seriosament les negociacions de pau #ucraïna Share on X
Loading ...
