Hi ha decisions polítiques que, si no existissin, caldria inventar-les. Són com aquests experiments socials que ningú no gosaria provar en un laboratori, però que l’Estat executa amb admirable entusiasme. L’últim el signa el Ministeri d’Educació, sota la direcció de Pilar Alegría, i consisteix a imposar menús escolars 100% halal —i sense rastre de porc— a sis col·legis públics de Ceuta. En total, més de 700 alumnes, que menjaran com en un país musulmà, encara que visquin al territori espanyol. Tot això, és clar, en nom de la inclusió i la diversitat. Al que afegeixen la salut alimentària des del ministeri.
El contracte adjudicat pel Ministeri exigeix que totes les carns servides siguin halal i prohibeix expressament la carn de porc. La justificació oficial és gairebé poètica: adaptar els menús a les circumstàncies culturals i religioses de l’alumnat. I un, que és de natural ingenu, es pregunta: per què aquesta adaptació no pot ser plural, en comptes d’exclusiva? Per què els menús s’ajusten a una confessió i no a totes?
Neutralitat a la carta
L’Ajuntament de Ceuta aclareix que cada centre decideix els menús segons les característiques dels alumnes. Però la veritat és que aquesta decisió, que podria haver estat raonable en la flexibilitat, es converteix en un dogma: s’imposa a tots els alumnes, musulmans i no musulmans. Si Josep Pla visqués, escriuria que l’Estat modern ha substituït el catecisme pel butlletí oficial. La nova litúrgia ja no es predica a les esglésies, sinó als menjadors escolars.
Convé aturar-se un instant i observar-ne els detalls, perquè s’hi amaga la política real.
Primer: la mesura discrimina els alumnes no musulmans per partida doble. Els obliga a seguir una norma religiosa que no els correspon i alhora ignora les prescripcions pròpies de la seva fe —per exemple, l’abstinència de carn durant la Quaresma—.
Segon: el raonable seria oferir opcions, no imposar dogmes. Però aquí sembla que la minoria que dicta el costum es transforma automàticament en majoria moral.
Tercer: es confon inclusió amb imposició, i neutralitat amb complaença. El resultat és una paradoxa digna de manual: l’Estat laic que actua com a clergue selectiu.
Dues vares de mesurar
El cas no seria tan greu si no revelés un patró que es repeteix. Allà on l’islam és majoria, s’exigeix respecte i adaptació. Però allà on el cristianisme ho és –a la resta d’Espanya–, la norma es converteix en sospita i el símbol en delicte. En nom del laïcisme s’arrasen pessebres, es minimitzen les classes de religió i es converteixen les escoles en escenaris neutres on només prospera l’exòtic. La laïcitat, que consistia a separar Església i Estat, ha derivat en un laïcisme militant que només sembla tolerar una religió: l’aliena.
A Catalunya, per exemple, l’anticatolicisme ha assolit la categoria de virtut cívica. Es prohibeixen pessebres i se substitueixen per paisatges hivernals de manual escolar —als quals només els falta Heidi per completar la postal—. No es tracta de progressisme, sinó de manera refinada de negació cultural. El resultat és un país que s’avergonyeix de la tradició mentre celebra amb fervor la del veí.
La hipocresia institucional
El Ministeri proclama el compromís amb la diversitat religiosa mentre oblida altres diversitats més incòmodes. És el mateix Govern que oblida el seu deure constitucional de presentar pressupostos a temps, incorrent en una tremenda il·legalitat, però es mostra escrupolós a l’hora d’exigir la norma legal de la llista dels metges objectors de consciència davant l’avortament. El que és legal es torna relatiu segons el tema. En un cas, la llei s’ignora; en un altre, se sacralitza.
Aquesta flexibilitat moral –que Pla hauria descrit com “la gimnàstica preferida del polític modern”– explica bona part de la nostra confusió col·lectiva.
I tot això en nom del progrés. Però quin progrés és aquest que es dedica a esborrar les arrels culturals de la seva societat mentre multiplica privilegis religiosos aliens? El vell adagi liberal deia que l’Estat havia de ser neutral. Avui, el nou credo oficial sembla dir: “seràs neutral, però només amb allò que ens convingui”.
Submissió o rutina
Al final, la famosa novel·la Submissió de Michel Houellebecq comença a semblar menys una ficció i més un guió administratiu. L’esquerra, òrfena de causes èpiques, ha trobat a l’islam cultural una bandera nova amb què cobrir les seves ensenyes esfilagarsades. La religió que menysprea a casa la celebra fora. I ho fa amb una barreja de paternalisme, culpabilitat històrica i aquesta fe indestructible en la correcció política que ja és religió per si mateixa.
Si Josep Pla hagués llegit el plec del Ministeri, hauria anotat al seu quadern: “Tot per la igualtat… excepte el menú”. I hauria afegit, amb la seva sorna habitual: “Mai un plat de llenties va tenir tant de contingut ideològic”.
El laïcisme modern: prohibir pessebres i servir només carn halal. #Espanya #Neutralitat #EducacióPública #IdentitatCultural Share on X
Loading ...
