Prioritats de la pròxima presidència francesa de la UE (gener-juny 2022)

França presidirà la UE durant el primer semestre de l’any que ve. El temps d’aquest lideratge institucional francès a Europa s’encavalcarà amb la campanya de les eleccions presidencials franceses, que se celebren el mes d’abril, i amb el final de la Conferència sobre el Futur d’Europa, prevista per al dia 9 de maig (dia d’Europa). França, per altra banda, aprofitarà l’oportunitat per a donar l’empenta final a les llargues negociacions de l’acord d’associació entre Andorra i la UE, començades l’any 2015.

Els Estats membres de la UE que exerceixen la presidència  col·laboren estretament en grups de tres, denominats Trios.  El Trio fixa els objectius a llarg termini i elabora un programa comú amb els temes i principals assumptes que abordarà el Consell  en un període de divuit mesos. D’acord amb aquest programa, cadascun dels tres països elaboren un programa semestral amb més detall, com ja ha fet França. El Trio actual està format per França, Txèquia  i Suècia.

El 9 de desembre el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, ha presentat a París una llista d’ambiciosos projectes  per a la propera presidència francesa de la UE.

L’endemà ha rebut al palau de l’Elisi la primera visita a l’exterior del  nou canceller alemany, Olaf Scholz. L’èxit dels plans francesos  per a la propera presidència europea dependrà força de la complicitat del nou Govern de Berlín. Ja se sap: sense el motor francoalemany, res d’important  no es pot moure a Europa. Però també és cert  que només amb el suport de  l’eix francoalemany  no n’hi ha prou  per  poder tirar endavant  projectes rellevants a la UE. Macron no ha esmentat al nou canceller alemany les profundes diferències que existeixen amb la nova coalició tripartida que governa a Berlín des de fa pocs dies en àrees tan importants com  defensa, energia o eliminació del veto a les  decisions del Consell Europeu. Per exemple, en matèria d’energia nuclear,  criden l’atenció  les posicions  radicalment oposades que mantenen ambdós països.

Una de les prioritats de la presidència francesa consisteix en un control  estricte de les fronteres i del flux migratori per evitar crisis com les recents a la frontera amb Bielorússia i el pas de Calais.  

L’èmfasi de Macron a millorar la gestió de les fronteres i de reformar la zona Schengen s’emmarca en la idea general d’avançar  cap a “una Europa plenament sobirana“, “propietària del seu destí“ i “potent al món“.  El problema per a Macron és que, en enumerar aquests arguments, dona la sensació que trasllada simplement a la UE les mateixes ambicions que  té França com Estat,  encara que disfressades d’europeisme.  La recerca d’una obstinada “autonomia estratègica“ és  una política que tots els presidents francesos, amb matisos, han mantingut des de De Gaulle.  Això provoca desconfiança tant  a Berlín com  a l’OTAN. Veuen una França que  es busca més a si mateixa que no pas els interessos generals europeus.

La qüestió de les fronteres i de la immigració serà clau a la campanya electoral francesa de les presidencials, perquè tant la dreta com l’extrema dreta, amb més o menys populisme i demagògia, s’hi abocaran diàriament. Macron no podrà quedar-ne al marge i es presentarà a la campanya amb l’avantatge de ser president temporal de la UE. Ha proposat “un pilotatge de la zona Schengen“, a imatge i semblança del que es fa en l’àmbit de l’economia i les finances. Això significa reunions regulars dels ministres responsables de fronteres i immigració.  París vol plantejar un mecanisme institucionalitzat d’ajuda d’emergència a un país en cas de crisi greu. Aquest mecanisme preveurà el desplegament d’efectius de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres, i mitjans humans i materials d’altres països socis. Macron  també  suggereix millorar la cooperació amb els països emissors de migració.

Una altra prioritat de la presidència francesa és defensa i seguretat.

Després del Brexit, França queda com l’única gran potència militar europea amb armament nuclear de la UE. París aspira a finalitzar el llibre blanc europeu sobre la matèria, un document que definirà les amenaces comunes  i les respostes que s’han de donar pel que fa a cooperació operativa, maniobres conjuntes i aliances industrials. Aquest llibre ha d’estar ultimat a temps per plantejar una actitud comuna a la cimera de l’OTAN de Madrid del mes de juny de l’any que ve. França posarà l’accent en la relació amb l’Àfrica, on té grans interessos  com a gran potència colonial que ha sigut en aquell continent. La intenció de París és “europeïtzar” l’actual compromís francès al Sahel, és a dir, aconseguir que altres socis s’impliquin  més en l’ofensiva antigihadista i d’ajuda als fràgils països de la regió, i naturalment aconseguir de passada que paguin més. Està prevista una cimera entre la UE i la Unió Africana, que tindrà lloc a Brussel·les. França també organitzarà una  cimera sobre la regió dels Balcans occidentals, una altra regió sensible i d’alt risc.

“cadascun dels països d’Europa són petits a escala global, però alguns encara no s’han adonat d’aquesta realitat”

Macron ha pronunciat llargs discursos amb moltes propostes sobre el futur d’Europa que no han acabat tenint gran transcendència a la pràctica. En un d’ells, pronunciat l’any 2019, va diagnosticar “la mort cerebral” de l’OTAN. El diagnòstic no va agradar a l’aleshores cancellera Angela Merkel, que el va qualificar d'”inoportú”. Macron ha sigut un president continuista de la tradicional aspiració de França a una autonomia estratègica i actuar com una “potència d’equilibri” en l’escena global. Igual que el Regne Unit, encara juga a “potència global”, en el cas francès embolcallada amb la bandera de la integració europea i en el cas britànic des de la falda dels Estats Units. Ambdós Estats continuen ignorant aquella sàvia dita que s’atribueix al polític belga Paul Henri Spaak, un dels Pares Fundadors de la UE i segon secretari general de l’OTAN: “cadascun dels països d’Europa són petits a escala global, però alguns encara no s’han adonat d’aquesta realitat”.

França, amb les seves pretensions de domini,  sempre ha estat incòmoda a l’OTAN i durant un cert temps fins i tot es va retirar d’aquesta organització, per acabar-hi retornant.  Sempre li ha estat difícil de conciliar els seus desitjos amb el pes hegemònic dels Estats Units en el si de l’Aliança atlàntica, amb  una Alemanya a dins que sap que no pot aixecar el cap    en matèria de defensa com a    potència derrotada que és i  sempre arrossegant el seu   passat nazi.

El seu primer secretari general, el britànic Lord Ismay, va definir de manera clarivident els anys cinquanta del segle passat l’objectiu de l’OTAN: “mantenir els soviètics fora, els americans dins i els alemanys a sota”. Aquest objectiu continua vigent, canviant l’URSS per la Rússia de Putin i ampliant la qüestió alemanya a la dimensió europea.

l’OTAN només pot continuar sent important pels americans en la mesura que situï la Xina i la innovació tecnològica al centre de les seves prioritats

Mantenir els Estats Units dins segueix essent  òbviament la clau de volta. Dels 30 estats membres de l’OTAN, només 11 compleixen l’objectiu de mantenir la despesa en defensa per sobre del 2% del PIB, mentre que els Estats Units representa el 71% de la despesa de l’organització i dedica  gairebé un 4% del seu PIB en defensa. Actualment,  els Estats Units veu la Xina com el seu màxim rival a escala global.  Davant d’aquest fet, l’OTAN només pot continuar sent important pels americans en la mesura que situï la Xina i la innovació tecnològica al centre de les seves prioritats. Alemanya tem que si la UE es dotés d’una autonomia més consolidada, això podria molestar als americans. Els països de l’est, amb Polònia al davant -quart país en importància de la UE després del Brexit-  se senten amenaçats per la Rússia de Putin i només confien en la protecció dels Estats Units.

El secretari general de l’OTAN, el noruec  Jens Stoltenberg, ha sostingut recentment  diferències importants amb els ministres francesos d’exteriors i de defensa. Soltenberg és partidari que l’OTAN adopti “una perspectiva global“, perquè el món d’avui no és el mateix que el del 2010 -any de l’últim pla estratègic de l’organització- i han sorgit noves amenaces. El secretari general s’ha referit a  l’agressivitat russa i la gran emergència de la Xina, així com als perills derivats de la militarització de l’espai, la guerra cibernètica, els conflictes híbrids o el canvi climàtic. En canvi, segons els ministres francesos,  l’OTAN “ha de tornar a allò que és bàsic“, sostenen que “França estarà vigilant“ i que  l’OTAN ha de ser una “aliança de defensa col·lectiva  centrada en l’espai euro atlàntic i no pas en cap altre“.

França s’ha sentit traïda per la recent creació del pacte defensiu  AUKUS entre Washington, Camberra i Londres. Macron no està disposat a acceptar cap altra humiliació. La ministra francesa de defensa, per si de cas, acaba de  reafirmar la voluntat francesa de mantenir el seu propi arsenal atòmic, i res de compartir-lo amb els seus socis europeus. Com tampoc convertir en europeu el seu seient de membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU.  

Un tercer àmbit prioritari de la presidència francesa és l’econòmic.

París vol construir consensos per consolidar un nou model de creixement i inversió europeus que ja va començar a plasmar-se en el pla de recuperació després de la crisi de la pandèmia (Next Generation EU). Macron premerà l’accelerador perquè la UE sigui una potència en la transició energètica i en l’economia digital, “palanques“ d’ocupació que s’han de desenvolupar al màxim. França pensa que les normes de dèficit i deute europees han de continuar sent flexibles per donar suport a la recuperació i que no ha de ser un tabú l’adopció d’altres plans d’estímul, com l’aprovat per afrontar la pandèmia. Alemanya i els països anomenats “frugals“ -Països Baixos més els tres bàltics, els tres nòrdics i Irlanda-  no ho veuen així. El nou ministre d’Economia alemany pertany al Partit Liberal, que està a favor de tornar ràpidament al  rigor pressupostari. Espanya i Itàlia, països molt endeutats i amb forts dèficits, són  naturalment favorables a les propostes econòmiques de Macron.  

 Loading ...