La situació de l’economia corresponent a aquest primer cicle borsari del franquisme descriu una Espanya destrossada, empobrida i aïllada. De fet, la Renda Nacional del 1935 no s’arribaria fins entrats els anys cinquanta. I en aquest panorama, l’economia es va orientar basant-se en tres principis.
1- D’una banda, l’autarquia, en el sentit que un país amb “vocació d’imperi” no podia dependre d’altres països. El mateix general Franco declarava que “Espanya és un país privilegiat que es pot bastar a si mateix… no tenim necessitat d’importar res”. El proteccionisme, ja vigent des de principis del segle XX, va adquirir amb el Nou Estat un paper hegemònic acompanyat a més d’una política canviària sustentada en una “pesseta forta”.
2- D’altra banda, la subordinació de l’economia a la política amb l’objectiu de convertir Espanya en una gran potència militar i imperial. L’economia de mercat es rebutjava a favor d’un ferotge intervencionisme en l’entesa que mentre aquella només beneficiava “interessos particulars” aquest, al contrari, contribuïa a “l’interès suprem de la nació”.
3- En tercer lloc, la potenciació dels sectors lligats a les conveniències militars, relegant a un segon pla l’agricultura i la indústria de béns de consum, i tot això sota la fèrria direcció d’organismes interventors (Comissaria General de Proveïments i Transports, Servei Nacional del Blat…).
Els resultats van conduir a una profunda depressió econòmica que va durar més d’una dècada i a una forta caiguda de la producció, en particular de l’agrària, en un context en què els alts nivells inflacionistes van conformar els anomenats “anys de la fam” enmig d’un sofert racionament amb les respectives cartilles i les pèrdues de l’estraperlo caracteritzant el mercat negre.
A l’escenari que es va anar conformant, la política econòmica aplicable es va centrar també en tres orientacions: reconstrucció, reindustrialització i, com a requisit indispensable, en l’ordenament hisendístic-financer.
La política de reconstrucció
La política de reconstrucció de tot el que es va destruir, va situar l’obra pública en un lloc preeminent a l’extrem que dins de la despesa pressupostària ocupava el quart lloc (amb un 17-20%) després de “Defensa”, “Sous i Salaris” i “Béns i serveis”. Els titulars del Ministeri en aquest període van ser l’Enginyer de Camins Alfonso Peña Boeuf (de 30-I-1945 a 18-VII-1945) i el General d’Artilleria José Maria Fernández Ladreda i Menéndez Valdés (de 18-VII-1945 a 18 -VII-1951).
Van orientar la seva actuació a la reparació de les pèrdues ocasionades per la guerra i alhora cap a la reorganització sectorial a conseqüència de l’aplicació de la política intervencionista a l’interior i l’autàrquica a l’exterior.
La tasca del Ministeri es va centrar així en els grans sectors: infraestructures hidràuliques, ferrocarrils, carreteres, ports, aeroports i telecomunicacions. Pel que fa a això, es va elaborar primerament el Pla General d’Obres Públiques d’11 d’abril de 1941.
La política de reindustrialització
La política de reindustrialització amb l’objectiu d’assolir com més aviat millor l’establiment d’una economia de pau va tenir des d’un bon principi importància destacada.
En efecte, juntament amb l’últim comunicat de guerra, és a dir des del primer d’abril de 1939, es va aprovar una llei decretant la urgent desmilitarització de la indústria i la reconversió de les seves activitats ordinàries. I quatre dies més tard, per una disposició nova que plantejava amb caràcter d’urgència la transformació del teixit empresarial.
Tot seguit, per Llei de 25 de setembre de 1941, es crea l’Institut Nacional d’Indústria (INI) a imatge i semblança de l’IRI italià. A l’article primer s’indica que la seva finalitat no és altra que “Propulsar i finançar en servei de la Nació la creació i ressorgiment de les nostres indústries en especial de les que es proposin com a fi principal la resolució dels problemes imposats per les exigències de la defensa del país o que es dirigeixin al desenvolupament de la nostra autarquia econòmica”.
El seu desenvolupament durant aquesta dècada es va concretar en dues etapes.
A la primera, de predomini exclusiu del projecte autàrquic orientada a la potenciació dels recursos del país; la segona més aperturista acudint a l’ajuda estrangera per a la producció de béns d’equip.
Al conjunt van néixer Iberia (1943), Endesa (1944), Ensidesa (1949), Seat (1950)… El seu principal actor va ser Juan Antonio Suanzes tant com a ministre d’Indústria com a president de l’INI si bé en el període també van ocupar la cartera ministerial Luis Alarcón de Lastra i Demetrio Carceller.
La política financera
Pel que fa a la política financera, el seu desenvolupament es va concretar bàsicament en la gestió pressupostària, en una política fiscal prevalent sobre la monetària i pel que aquí interessa en la reorganització funcional de la borsa.
José Larraz com a ministre d’Hisenda, va ser el principal artífex de tots aquests exercicis (va succeir Andrés Amado a partir d’agost de 1939 fins a maig de 1941, exercint a partir d’aquesta data Joaquín Benjumea).
El primer pressupost arrenca l’abril de 1940 amb la pretensió d’entrada de recuperar el prestigi del crèdit públic restablint-se immediatament el pagament del “cupó corrent” del deute públic emès al territori franquista; després restablir la unitat monetària mitjançant l’anomenada “operació de desbloqueig” (Llei de 7 de desembre de 1939) i, en tercer lloc, organitzar la liquidació oficial de les despeses de guerra.
Al pressupost les partides de despesa es van orientar a les tasques prioritàries del moment (pagament d’endarreriments de la contesa, millora de la bastida militar, obra pública i reindustrialització) i els ingressos es van configurar d’acord amb una nova i important normativa: la Llei de Reforma Tributària que després d’agres discussions es va aprovar el 16 de desembre de 1941 (millora de bases tributàries, elevació de tipus d’impostos directes i sistematització dels indirectes a través de la Contribució d’Usos i Consums).
Amb el pressupost, l’actuació financera centrada en la bicefàlia entre política fiscal i política monetària la durien a terme amb competències no sempre ben ajustades els ministeris d’Hisenda i Indústria i, per descomptat, el Banc d’Espanya.
L’interès substantiu va ser l’administració del deute públic, així com la creació per llei de 25 d’agost de 1939 de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera (IEME) perquè s’encarregués principalment del control del tipus de canvi.
I pel que fa a les actuacions en l’àmbit borsari es van succeir una infinitat de normatives sobre contractació, nomenaments, fiances, horaris, etcètera, etcètera, es va crear el Servei Nacional de Banca, Moneda i Crèdit, el Consell Nacional de Crèdit, la Direcció General de Banca i Borsa, el Registre de Rendes i Patrimonis…
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (2). Marc de referència: política
La situació de l'economia corresponent a aquest primer cicle borsari del franquisme descriu una Espanya destrossada, empobrida i aïllada Share on X
