Els errors de previsió, concepció i estratègia de la política pública espanyola, que han estat seguits fidelment pel govern de Catalunya, han determinat una situació molt crítica, que condueix amb reacció i amb facilitat als excessos de tota mena.
El president Torra, alarmat per l’evolució de Catalunya, es cura en salut demanant el confinament total, sense precisar en què consisteix. La pregunta és si aquesta mesura, que en tot cas hauria de presentar amb molt de detall per les implicacions que té l’entramat econòmic, resulta realment necessària.
A escala espanyola els indicadors de trànsit són una bona mesura del grau d’activitat econòmica. Les dades fins al dia 22 de març assenyalen que els desplaçaments a la carretera de llarg recorregut s’han reduït en un 87,5%, és a dir, de cada 10 viatges se n’emprenen poc més d’1. En els vols en l’àmbit espanyol, la reducció és gran també, perquè han disminuït un 75%. I finalment, en els passatgers transportats per tren, la reducció és de l’ordre del 92%. On abans en viatjaven 10, ara ho fa menys d’un.
L’accés a les grans ciutats també és un indicador de la davallada de l’activitat i s’ha reduït en un percentatge que se situa entre el 65% i el 68%, considerant que en aquest cas tenen importància els desplaçaments de persones que treballen en els serveis sanitaris que concentren els seus grans hospitals a les principals ciutats, com en el cas de Barcelona. Quant més es pot reduir amb un tancament total, exceptuant el que es consideri imprescindible? Quina és la seva relació amb la presumpta reducció del nombre de casos? Com afectaria a l’activitat econòmica, sobretot pel que fa a la necessitat d’una ràpida recuperació? Tot això s’ha de plantejar, si es vol que la racionalitat agafi el lloc de l’oportunisme polític.
D’altra banda, la Setmana Santa, de manera natural -tot el natural que pot resultar en les actuals condicions-, deixarà al mínim l’activitat econòmica. Per tant, resulta dubtós que el major tancament tingui un resultat addicional significatiu. En altres paraules, el benefici marginal del que demana Torra en termes de reducció dels contagis i sobretot de la mortalitat, que és el més important, no resulta visible llevat que ho demostri amb xifres.
D’altra banda, la reducció que experimentarà el PIB de Catalunya aquest any serà aclaparadora. Les previsions de Goldman Sachs, coincidents amb les de l’IESE, assenyalen una reducció del 9,7%. Seria pitjor que la de la crisi passada. La diferència radica en que molts economistes creuen que la recuperació serà molt ràpida a partir del moment en què les circumstàncies es normalitzin. Per això estimen que el creixement en el 2021 també seria insòlitament alt, de l’ordre del 8,5%. Tot i això, és evident que a principis del 2022, i d’acord amb aquestes dades, el nostre PIB estaria per sota del que es va assolir el 2019. Però aquest escenari de recuperació ràpida requereix d’una condició: que la base econòmica pugui aprofitar la normalització que en tot cas serà progressiva. Un confinament excessiu pot portar a un col·lapse econòmic més prolongat.
En una guerra, i aquesta ho és, es necessiten abundants recursos en la línia de front i això és tot el que es relaciona amb la sanitat en el nostre cas, però també es requereix una economia de guerra que sigui capaç d’alimentar, vestir, tenir cura, donar feina, en definitiva proveir les necessitats bàsiques dels ciutadans. La millor política és aquella que aconsegueix maximitzar els dos objectius. De moment en matèria sanitària no s’està aconseguint, per estratègia o per histèria. Fem que el desastre no sigui més gran encara en l’economia, perquè la necessitem per construir un sistema de salut molt millor, perquè aquesta no és una guerra que es liquidi en una batalla, sinó que durarà temps, més un any, potser dos.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Fem que el desastre no sigui més gran encara en l'economia, perquè la necessitem per construir un sistema de salut molt millor Share on X
