El president Salvador Illa i la consellera d’Economia han reiterat que sense pressupostos no es pot governar. Han insistit que no hi ha “pla B” i que l’únic full de ruta possible passa per l’aprovació dels comptes. L’argument és institucionalment sòlid: el pressupost és l’eina nuclear de qualsevol executiu modern, la base per planificar, executar i retre comptes.
Aquesta determinació, però, contrasta amb la pràctica del mateix partit a escala estatal, on Sánchez governa amb pròrrogues pressupostàries de l’últim pressupost aprovat del 2023, que correspon a l’anterior legislatura!
La dissonància és política i comunicativa: màxima exigència per a la Generalitat; normalització de l’anomalia a l’Estat. En qualsevol cas, la voluntat de disposar de pressupost mereix reconeixement. El problema no és presentar-lo; és amb quines magnituds i amb quina consistència.
El projecte de pressupost de la Generalitat pel 2026 que ha entrat al Parlament de Catalunya preveu 49.162 milions d’euros de despesa no financera. D’aquests, 13.840 milions es destinen al Departament de Salut, que concentra el 28% del total: és, amb diferència, la principal partida.
En relació amb els darrers pressupostos aprovats (2023), l’increment global és del 22,8%, amb més de 9.100 milions d’euros addicionals. Salut creix en 2.428 milions respecte del 2023. Sobre el paper, l’esforç és inqüestionable i el missatge polític és clar: reforç dels serveis públics, amb la sanitat al centre.
Tanmateix, l’anàlisi no pot quedar-se en la comparació formal amb el 2023. El darrer pressupost aprovat és el d’aquell any; per tant, l’augment acumulat s’estén en realitat sobre tres exercicis. Si es prorrateja, l’increment mitjà anual se situa al voltant dels 2.000 milions d’euros. La magnitud continua sent rellevant, però la narrativa canvia: no és un salt d’un any a l’altre, sinó una expansió en el temps.
El cas Salut: pressupost vs. despesa meritada
El punt crític emergeix quan es contrasta el pressupost projectat amb la despesa meritada real del sistema sanitari català.
Segons dades públiques del 2024 publicades el 2025, la despesa meritada total del sistema sanitari (Departament de Salut + CatSalut + ICS) va arribar aproximadament als 16.600 milions d’euros, dels quals uns 2.800 milions corresponien a despesa “desplaçada” fora del pressupost ordinari.
Això és essencial: no es tracta només del crèdit inicial aprovat, sinó del que efectivament s’ha gastat (meritat). Si el 2026 es pressuposten 13.840 milions per a Salut, però el sistema ja ha mostrat una inèrcia de despesa real entorn dels 16.600 milions el 2024, la diferència supera els 2.700 milions d’euros.
La conseqüència és directa: el pressupost neix amb una bretxa estructural. I atès que les grans partides —especialment retribucions i contractes sanitaris— tenen tendència creixent, el desequilibri potencial se situarà per sobre dels 3.000 milions. En termes relatius, la sanitat absorbeix ja prop d’un terç de l’increment global anunciat, reduint l’espai real disponible per a la resta de polítiques.
No es tracta d’una irregularitat formal; és un problema gran de desajust pressupostari.
En realitat és un clàssic; crec que va ser l’exconseller i reconegut economista Mas-colell que va escriure que la millor solució per a la Generalitat en matèria de finançament és que garanteixi que la Sanitat quedi coberta i tenia raó; però Illa no ho ha resolt, discursos al marge.
Hi ha, a més, un element estructural que dificulta l’avaluació rigorosa. La liquidació definitiva del pressupost i el Compte General de la Generalitat s’aproven i publiquen amb un decalatge significatiu, sovint al llarg de l’any següent o fins i tot més tard, un cop auditats i revisats.
La informació detallada de despesa meritada per departaments sol aparèixer en aquests comptes generals i en informes específics de la Sindicatura de Comptes. Els informes mensuals d’execució pressupostària mostren l’evolució per capítols fins a la tardor, però no tanquen l’exercici ni ofereixen la liquidació definitiva, això significa que desplaçant l’excés de despesa als dos últims mesos de l’any, s’aconsegueix que passi “desapercebuda” fins a la liquidació formal, molt temps després.
Això genera una asimetria temporal: quan es presenta un nou pressupost, no es coneix encara la xifra real consolidada de l’any immediatament anterior. Només es disposa del pressupostat o d’execucions parcials. Es presenten els augments del pressupost sobre la xifra pressupostada l’any anterior i no l’efectivament gastada. En el cas actual això encara resulta més important perquè el pressupost de referència és el de 2023.
El resultat és l’opacitat: el debat parlamentari es construeix sobre previsions, no sobre la realitat liquidada. Aquest patró no s’inicia amb l’actual executiu, però tampoc s’observa cap voluntat decidida de corregir-lo.
L’actual president de la Generalitat es presenta com un home de gestió rigorosa i responsable. Doncs cal dir-li que la seva pràctica pressupostària no respon a cap d’aquestes característiques.
Rigor i narrativa
El president Salvador Illa s’ha projectat com a gestor rigorós i responsable. Aquesta és la seva marca política. Precisament per això, l’exigència és més alta: el rigor pressupostari no és només complir el tràmit de presentar comptes, sinó ajustar-los a la despesa estructural real i anticipar-ne les desviacions.
Un pressupost que parteix d’una magnitud inferior a la despesa efectiva coneguda, en una partida tan central com la sanitat, difícilment pot considerar-se plenament realista. Pot ser políticament defensable —per exemple, en l’estratègia de contenció formal del dèficit—, però tècnicament reflecteix una tensió que reapareixerà en forma d’ampliacions de crèdit, endeutament o reclassificacions.
Governar amb pressupost és millor que fer-ho amb pròrroga. Però governar amb un pressupost que no integra la despesa estructural consolidada planteja un altre tipus de problema: el desajust entre el relat i la comptabilitat efectiva.
El debat no és si cal pressupost. És si les xifres que s’hi inscriuen descriuen amb fidelitat la realitat financera del sistema. En el cas de la sanitat catalana, les dades disponibles suggereixen que la resposta és, com a mínim, discutible.
Els pressupostos 2026 creixen un 22,8%, però la sanitat ja gasta molt més del que es preveu. El debat és de realisme, no de voluntat. #Pressupostos #Generalitat Share on X
Loading ...
