El president Illa ha reaparegut després de les vacances en una reunió de dos dies amb el Consell Executiu i els delegats territorials, a la població d’Arnes, a Tarragona. La cita era la rentrée política, d’aquelles que serveixen més per fer-se veure que per resoldre res.
I no ha començat bé, perquè Illa —que tendeix a confondre la serietat de funeral amb el rigor— es va despatxar amb una intervenció, amb el rerefons dels incendis forestals a Espanya, absolutament terrible:
“A Catalunya -va dir- hi ha massa boscos. Els ciutadans creuen que hi ha pocs boscos a Catalunya. No. És més, hi ha massa boscos a Catalunya”. I va recordar que gairebé dues terceres parts del territori són boscos. Per això, va propugnar el decreixement de la massa forestal i va advertir sobre els riscos derivats de la seva acumulació. Va reclamar un canvi de paradigma, orientat a reduir el creixement dels boscos i a impulsar les activitats econòmiques vinculades a les zones forestals.
L’ocurrència, segurament improvisada o mal aconsellada, volia sonar a diagnòstic d’actualitat.
És cert que aquest estiu els incendis han colpejat amb força a Espanya —Galícia, Castella i Lleó, Extremadura— i potser algú va creure que convenia al president pujar a aquesta onada de preocupació. Però Illa, que ja ens va deixar un record amarg com a ministre de Sanitat a l’època de la COVID, va triar el pitjor camí: confondre conceptes, banalitzar xifres i, de passada, insinuar que la solució és reduir arbres.
Els boscos no són superfícies forestals
La confusió principal és d’embalum. El president va afirmar que gairebé dues terceres parts de Catalunya són boscos. És fals. Va confondre “bosc” amb “superfície forestal”, que no són el mateix.
Catalunya té 3,2 milions d’hectàrees; al voltant d’un milió són veritables boscos, és a dir, terreny ocupat per arbres. La resta la formen matolls, prats, terrenys erms. Tot això entra a la categoria legal de “forestal”, definida per la Llei Forestal de 1988, aprovada per consens i que vaig tenir l’honor de presentar quan era conseller d’Agricultura. Però no són pas boscos. El mínim que se li exigeix a un president és saber distingir entre un alzinar i un erial.
Si mirem el conjunt d’Espanya, la comparació encara és més ridícula. La superfície arbrada de Catalunya representa menys del 10% de la de tot l’Estat. Aquí el bosc ocupa un terç del territori, mentre que a Espanya frega el 60%. Massa boscos? Que cega i perillosa és la ignorància! I a més, bona part d’aquest creixement forestal és degut a l’abandonament dels cultius, un fenomen que està lluny de ser positiu.
La contradicció és grotesca. D’una banda, tots parlen de plantar arbres: a les ciutats, per reduir la calor; al camp, com a crèdits al carboni pel caràcter d’embornal dels boscos per a l’economia verda. I de l’altra, el president ens diu que hi ha massa arbres i que cal estimular l’economia retallant superfície boscosa. Quin error, quin immens error! Et deixa amb la intranquil·litat del nivell del nostre govern.
Incendis: el que falla no són els boscos, sinó els plans
L’error no és només conceptual. També és estratègic en relació amb el problema que hi ha darrere del plantejament d’Illa: els incendis forestals.
Catalunya disposa des del final dels anys vuitanta d’un sistema de prevenció i lluita contra incendis que ha funcionat bé. El programa Foc Verd -dissenyat i engegat el 1987 des del Departament d’Agricultura- es basava en una idea senzilla: la rapidesa de detecció i la velocitat d’intervenció. Apagar un foc quan encara és un focus.
Aquest model, perfeccionat durant anys, ens ha permès limitar molts incendis i reduir el nombre d’hectàrees cremades. Si observem les sèries estadístiques espanyoles, es percebrà la singularitat catalana: molts incendis declarats, poques hectàrees cremades. Això és el “Foc Verd”.
Però el que no tenim és una estratègia eficaç contra els grans incendis, aquells que s’estenen amb fronts de desenes de quilòmetres, els anomenats –de manera discutible en termes acadèmics– de “sisena generació”, que arrasen milers d’hectàrees.
Des de 1999 la Generalitat disposa d’un pla elaborat amb rigor per equips tècnics i científics (l’Institut del Medi Ambient, Ibering, el CREAF, i experts com el doctor Jaume Terradas) en què vaig participar en la direcció quan feia deu anys que havia deixat el Departament d’Agricultura: el Pla d’Actuació Contra els Grans Incendis Forestals. Aquest pla proposava una “guerra de posicions” contra els grans incendis: perímetres de protecció prioritària, gestió preventiva del territori, organització i gestió dels boscos. Era un treball sòlid, seriós, llest per aplicar-se. La Generalitat el guarda en un calaix.
El resultat és el buit actual. Quan els focs són petits, sabem respondre-hi. Quan creixen, quedem desarmats. I aquí hi ha el perill: un incendi que vingui de l’altra banda de la frontera —com va passar a l’Alt Empordà— o que es descontroli a una comarca pot arrasar desenes de milers d’hectàrees sense que tinguem un pla operatiu clar.
Per això, el primer que hauria de fer Illa no és predicar contra els boscos, sinó desempolsar aquell pla del 1999, revisar-lo, actualitzar-lo i aplicar-lo. Hi ha coneixement, hi ha experiència, hi ha tècnics preparats. Manca voluntat política.
El que necessitem: gestió forestal i visió de futur
I aquesta és la primera qüestió: el pla contra els grans incendis. Però n’hi ha una altra, decisiva: la gestió forestal.
Els boscos són molt més que un paisatge: són un actiu econòmic, ecològic i climàtic de primer ordre. Capturen carboni, regulen l’aigua, sostenen la biodiversitat, proveeixen materials renovables. Constitueixen, en temps d’emergència climàtica, un capital insubstituïble. Cada cop més empreses els veuen com un recurs estratègic: biomassa, fusta, restauració hidrològica, crèdits de carboni. El que cal fer no és reduir-los, sinó gestionar-los bé i fer valdre les seves potencialitats.
En definitiva: que el president deixi tranquils els arbres. I, ja que tant li agraden els plans i les reunions, comenci per un que existeix, provat i oblidat: el pla contra els grans incendis. I en desenvolupi un altre: la gestió del milió d’hectàrees d’arbres de Catalunya al segle XXI. Sánchez, que insisteix tant en l’emergència climàtica, té aquí i en això la seva pedra de toc. (Per cert, si els responsables de la Generalitat no troben el Pla, encantat de facilitar-li-ho).
Que el president Illa deixi tranquils els arbres. I, ja que tant li agraden els plans i les reunions, comenci per un que existeix, provat i oblidat: el pla contra els grans incendis Share on X
Loading ...
