Preacord ERC- PSC. Tot està al núvol

Preacord ERC- PSC. Sí, tot està al núvol, i aquest és el gran problema de l’acord signat.

Neix d’unir en un text dos processos que tenen una escala temporal ben diferent: investir president de la Generalitat a Salvador Illa, que serà un fet immediat de realització simple. Una votació la setmana que ve al Parlament, amb  un extens i ambiciós acord, que només es pot realitzar  per procediments molts complexos i amb el pas del temps; anys!, amb la particularitat, que a qui teòricament vincula és al govern de l’estat, però qui l’acordat és una federació del PSOE, perquè això és legalment el PSC, que per no tenir, ni tan sols té grup propi al Congrés dels Diputats.

A partir d’aquí, el que vulguin. Tant pot quedar-se en no res pel que respecta a l’apart determinant, “Impulsar un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, basat en la relació bilateral amb l’Estat i la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos” com diu el text, o significar un avanç considerable de l’autogovern.

D’entrada el que sí és clar és que Catalunya sortiria del marc de fiançament de règim comú. Això té moltíssimes conseqüències gens fàcils de resoldre. Una d’elles, és retardar sine die l’actualització del règim de finançament  per a totes les altres autonomies  fins que tot s’aclareixi.

La primera peça de l’acord s’ha de fer efectiu el 2026, i és el traspàs de la gestió de tot l’IRPF. Ja han sortit veus que asseguren que això és inviable en aquest termini. No és l’opinió de Guillem López Casasnovas, que en un article a La Vanguardia (un Concert sense ser Insolidari) considera que la solució és que l’Agència Tributària Estatal continuï recaptant l’IRPF, però com agència independent no supeditada al Ministeri d’Hisenda i  sota la direcció tècnica de la Generalitat.

Aquest enfocament pragmàtic dona una idea de la complexitat del resultat. En el millor dels casos, dues agències tributàries i una única autoritat, fet que es repetirà en altres camps. És el cas d’un traspàs ja pactat i que s’ha de fer efectiu l’any que ve, el de rodalies.

I això ens porta una qüestió poc tractada El conjunt de traspassos pactats amb ERC, i també amb Junts, és de tant abast, si ens ho creiem, que requereixen aprofitar l’ocasió per dissenyar una nova administració autonòmica, i de pas esmenar l’obsolescència i l’anomia que pateix avui la Generalitat. És una qüestió vital, però no se’n parla.

En un ordre de dificultat menor, però no menys important, és necessari que es faci un full de ruta amb tots els compromisos – no només els d’ara- i el seu horitzó i condicions de compliment. Si l’oposició al parlament fos sòlida i responsable seria una de les primeres coses que reclamaria, en lloc de només declamar tragèdies rebotides per les cantonades.

Es trencaria la solidaritat si el pacte es compleix?

Amb el que hi ha escrit no és suficient. Per exemple els bascos són molt més insolidaris que els navarresos malgrat que la foralitat és comuna, però és que el coeficient basc, “el cupo”, allò que aporten a l’Estat, és molt escanyat i el navarrès no tant. En realitat dependrà de com es concreti, però com ha de reportar més diners per a Catalunya, això és evident, els efectes es faran sentir més o menys en les altres autonomies en funció de quant aporti de més el govern de l’estat… si bé, com els seus recursos no baixen del cel, procediran de la recaptació de la resta del país.

Pot sorgir un estat federal de tot plegat?  Difícilment, i en tot cas asimètric com deia Maragall. Però és federal l’asimetria?

A l’hora de contemplar la situació, pot ser útil entendre tot el sistema de nacionalitats i regions de les autonomies espanyoles, com un camp gravitatori  que té un doble nucli central; el del govern i institucions de l’Estat, tot molt centralitzat i la pujança econòmica de la Comunitat de Madrid.

Aquest sistema, dona lloc a un fort desequilibri: la força gravitatòria del nucli va atraient fragments dels altres territoris, excepte- parcialment- els més allunyats o que tenen subnuclis d’un cert pes específic.

Però el camp gravitatori té una segona excepció, que és Catalunya, que amb independència de la seva situació política, pel seu pes en tots els ordres, genera un subcamp de forces. Si aquestes no van ben alineades amb les línies de força del camp general, el resultat són distorsions i fortes pertorbacions.

Fa anys que vivim en aquest segon estadi, que no sembla, però afectar a la fortalesa econòmica d’Espanya, considerada globalment, llegeixis creixement del PIB, perquè la immigració massiva de mà d’obra poc qualificada i el turisme, actuen de tractor. Ara bé, sí té efectes en allò que és essencial, els ingressos de les famílies, la seva renda, cada vegada més allunyada de l’europea.

L’acord actual alinearà els camps o generarà una més gran pertorbació?  En aquest cas, com sempre, també la resposta positiva xoca amb un resultat assolit sense consens, d’altra banda, molt difícil. 

Des del nou Estatut d’Autonomia impulsat per Pasqual Maragall, amb el pecat mortal de l’exclusió deliberada del PP, tots els acords referits a Catalunya han aconseguit solament amb la majoria, sigui la que sigui, del govern del PSOE, mentre el PP cada vegada més esquàlid en la presentació del seu projecte per Espanya, ha convertit  la pugna catalana en part de la seva senya d’identitat. Ja va començar amb Rajoy amb la  campanya contra l’Estatut català, sense considerar  que  Andalusia el va copiar literalment en alguns dels seus punts més controvertits.

Tenim així dibuixat el mapa de situació:

A/ Tot està al núvol. B/ És un pacte de temps i procediments molt asimètrics totalment favorable a Illa i Sánchez. C/ En el millor dels casos de tan complexa aplicació que amb una administració envellida i poc eficaç com la de la Generalitat el resultat pot ser un garbuix i motiu de descrèdit. D/ És conflictiu en la mesura que es fan acords d’estat sense el mínim consens suficient.

Es pot fer un altre supòsit, Sánchez no compleix, és un risc clar

Ha tardat dos anys a traspassar la gestió de l’Ingrés Mínim Vital i, encara, atenció, només està traspassada la finestreta, però la resolució i els diners continuen a Madrid. Per cert, aquest pot ser un altre problema, els traspassos gordians,  com el famós nus de la llegenda, tan complexos de resolució que si bé fan possible el discurs polític de “ja tenim la competència”, qui paguem els plats trencats som els ciutadans a conseqüència d’una gestió que empitjora dia a dia. Sánchez, va pactar la immigració amb Puigdemont. Ha passat el temps; en què consisteix el traspàs, en què es concreta? Qui coneix el contingut concret?  Doncs això és el que se’n diu un precedent.

Tindrem un altre prova  ben aviat: el traspàs de rodalies. El desembre de 2025 els soferts usuaris hi posaran la nota. En tot cas, la investidura d’Illa és una mena de txec en blanc per la diacronia dels temps.