Les informacions que van succeint-se, indiquen que ara sí que sembla que quallarà un nou partit que tindrà com a impulsors el PDeCAT, la Lliga, Lliures i Convergents, perquè el PNC, que en principi participava d’aquesta convergència, se n’ha apartat. El mes de gener hi haurà una primera presentació que permetrà conèixer el nom del nou instrument polític i seria ja cap a febrer, o fins i tot principis de març, quan es produiria el congrés constituent.
És una incògnita saber com s’articularà el nou partit que impulsen els quatre partits, però que no es dissolen en la nova formació i mantenen la seva especificitat com a organitzacions amb vida pròpia. La singularitat radica en el fet que la nova organització no serà una confluència de partits, sinó que s’hi pertanyerà a títol personal, fet que significa en principi que existirà la doble militància per part d’aquells que procedeixen de les organitzacions impulsores, mentre que els nous afiliats només tindran, com és lògic, l’adscripció a la nova formació.
És una fórmula que no s’ha provat mai i que, a reserves de majors detalls per part dels promotors, resulta inicialment complexa de gestionar. Recordem que en el seu inici quan es va fundar CDC aquesta, durant tot un primer tram del seu recorregut, es va configurar com un moviment que es definia com una “federació de grups i persones“. És a dir, les organitzacions fundadores com UDC o GASC (Grups d’Acció al Servei de Catalunya) de Jordi Pujol, formaven part del moviment. No serà el cas del nou partit, només integrat per persones.
Però, no és aquest l’únic interrogant que desvetlla l’operació. Perquè n’hi ha un altre. En els textos i declaracions inicials el que es presenta com a alternativa ho fa alhora com a partit pronunciadament liberal. La qüestió és si aquesta estricta orientació política, que té significats molts concrets, no restringeix la possibilitat de construir una alternativa àmplia a un independentisme i a una esquerra que són clarament polimorfes en el seu plantejament.
Cal recordar que a Catalunya la bandera liberal amb el primer precedent durant la transició d’un destacat prohom i reconegut economista, Ramon Trias Fargas, no ha tingut mai cap predicament electoral. L’esquerra democràtica i el nom de Trias Fargas es va integrar a la Convergència de Jordi Pujol, junt amb els demòcrates cristians d’UDC, els pujolistes i els grups procedents del catolicisme social aglutinats entorn del qui després seria el bisbe Joan Carrera. La Lliga que va intentar revifar l’empresari Figueres, també va aixecar la bandera liberal sense cap resultat, per no referir l’experiència de Lliures, molt més recent.
A l’inici de la tercera dècada del segle XXI el liberalisme i la ideologia política, ja ha manifestat a bastament les seves limitacions. En allò que tenia de positiu ja ha estat absorbida per la majoria d’opcions polítiques i en allò que és més específic quadra malament amb les respostes necessàries a un model i una societat en crisi.
Liberalisme no és igual a llibertat, perquè aquesta no queda adscrita a una sola ideologia. Un plantejament d’aquesta mena liquidaria tot principi de concurrència democràtica, seria en definitiva poc liberal. D’altra banda, el mateix concepte de llibertat és també polimorf. Què significa? Que l’important és que hi hagi moltes opcions, com al supermercat o les cadenes de televisió, o procurar que les opcions de les quals disposa la societat siguin bones.
En definitiva, hi ha dues menes de liberalisme, el més estès i el que sembla apuntar la nova alternativa, i l’anomenat liberalisme perfeccionista que incorpora consideracions sobre el que és el bé, el que és valuós, el que és necessari, prèvies a tota solució procedimental.
A Catalunya la bandera liberal amb el primer precedent durant la transició d'un destacat prohom i reconegut economista, Ramon Trias Fargas, no ha tingut mai cap predicament electoral Share on X
Loading ...
