Com la política migratòria de Sánchez està destruint Espanya (i encara més, Catalunya)

La profunda crisi de natalitat que pateix Espanya avui s’ha utilitzat com a justificació per a una immigració que, per les seves característiques —massiva, intensa i amb un nivell baix de qualificació— està generant un conflicte present i una greu amenaça per al futur a mitjà termini.

Amb la immigració, està passant el mateix que amb l’habitatge: un problema ignorat durant anys i que, com no ha estat abordat amb serietat, s’ha convertit en un desafiament de primera magnitud que afecta totes les dimensions de la vida personal i col·lectiva Bona part d’aquesta situació és deguda a una gestió negligent durant els darrers set anys de govern de Pedro Sánchez, plagada de promeses incomplertes.

L’actitud del Govern i els seus aliats davant la immigració ha estat la de no reconèixer el problema. Només es comuniquen els seus suposats avantatges, alguns de certs, però molts falsejats o ocultats, mentre se’n silencia l’impacte negatiu.

L’origen del problema

El problema de fons no neix de la immigració en si, sinó de dos factors estructurals:

1. L’absència d’una política familiar eficaç: Espanya mai no ha comptat amb una política familiar real. Els ajuts actuals són pobres —la meitat de la mitjana europea— malgrat que molts països amb menys recursos dediquen molt més a aquest àmbit. Un exemple és Hongria, que destina el 5% del PIB a ajudes familiars. Gràcies a això, ha aconseguit revertir parcialment la seva crisi demogràfica, augmentant la taxa de fecunditat, tot i que encara no arriba al nivell de reemplaçament de 2,1 fills per dona. Espanya, en canvi, amb prou feines arriba a l’1,12%, cosa que significa que cada generació redueix la població gairebé a la meitat. Davant d’aquesta perspectiva, és comprensible que es recorri a la immigració com a solució, encara que això no justifica el volum actual d’entrades des que Sánchez és al poder.
2. L’estructura econòmica basada en sectors de baix valor afegit: El turisme i les seves activitats col·laterals s’han convertit en un pol d’atracció per a mà d’obra poc qualificada, a causa dels seus salaris baixos i escassa productivitat. La immigració respon a aquesta demanda, però perpetua un model econòmic fràgil i depenent.

Radiografia actual: Catalunya a l’epicentre

El 2023 Espanya va superar els 8,5 milions d’immigrants (17,7% de la població total). Catalunya concentra més de 2,3 milions (26,2%), i a Barcelona el percentatge puja al 31%. Es tracta d’una immigració contínua, sovint desregulada, que provoca efectes estructurals greus:

• Habitatge: fort augment de preus i exclusió residencial, especialment a les grans ciutats i als lloguers assequibles.
• Sanitat i educació: saturació i deteriorament dels serveis públics, amb increment de les desigualtats socials, atès que l’augment de població no s’ha acompanyat d’una dotació equivalent de recursos.
• Economia: creixement nominal del PIB, però estancament o descens de la renda per càpita, a causa de la baixa productivitat dels sectors on es contracta majoritàriament immigrants.
• Cultura i llengua: el català retrocedeix com a llengua habitual i augmenta la segregació cultural i escolar.

L’economia espanyola actual depèn en excés de sectors com ara turisme o agricultura, que requereixen mà d’obra barata. Això comporta una substitució del capital humà autòcton i qualificat, empobrint estructuralment el país i comprometent-ne la sostenibilitat a llarg termini.

El cost real i ocult

Un altre punt clau és el de la productivitat. Espanya continua arrossegant aquest problema crònic. Els fons europeus Next Generation havien de transformar el model productiu, però els resultats han estat decebedors: en els darrers cinc anys, la productivitat ha caigut un 2%. Una de les causes és que gran part de la nova ocupació l’ocupen immigrants en sectors de baixa productivitat.

A més, molts d’aquests immigrants generaran un dèficit fiscal al llarg de la vida. Des que una persona neix fins que mor, rep de l’Estat serveis i prestacions (educació, sanitat, pensions…). Si el seu ingrés brut anual està per sota dels 20.000 euros, el balanç fiscal de tota la vida serà negatiu. És a dir, altres ciutadans hauran de cobrir aquest dèficit. Això ja està passant a països com Dinamarca, que ha hagut d’endarrerir encara més l’edat de jubilació a causa del pes de la despesa social associada a la immigració.

Un conflicte intergeneracional 

Si no es reverteix la baixa natalitat, el sistema depèn totalment de la immigració. Però això genera un conflicte d’interessos, no només econòmics, sinó també polítics. Avui els jubilats perceben prestacions molt superiors a les condicions que regeixen la vida econòmica dels joves: atur, baixos salaris i provisionalitat, cost de l’habitatge, cosa que té un efecte desincentivador sobre la natalitat.

A més, el sistema de pensions continua desequilibrat, i aquesta és una altra càrrega que compromet el futur. D’aquesta manera, les generacions joves estan doblement castigades: primer per les condicions actuals (salaris baixos, ocupació precària, habitatge inaccessible) i després perquè, quan arribin a la maduresa, hauran de sostenir un sistema social sobrecarregat i un model migratori descontrolat que no han triat.

A Catalunya, a més, les conseqüències són també culturals i lingüístiques. El català, com a llengua de primer ús, ja és minoritari: només el 36% de la població l’utilitza habitualment. El canvi ha estat radical i ràpid, i la gran incògnita és si serà reversible o no, ja que la dinàmica migratòria no s’atura.

Pedro Sánchez manté aquesta política perquè li permet exhibir un creixement del PIB positiu: hi ha més gent treballant, augmenta el consum, creix el pastís. Però quan es reparteixen les porcions, el que es percep és que els salaris reals gairebé no han millorat, i en alguns sectors fins i tot han retrocedit des del 2018.

El preu d’aquest miratge el pagaran, com sempre, les generacions futures, i a hores d’ara l’única solució possible és declarar una moratòria immigratòria i armar una política familiar a escala de la francesa o hongaresa. Tot el que no sigui això, és viatjar cap a una gran crisi social, econòmica i política, que acabarà de desestructurar la societat i les institucions polítiques.

 Loading ...