Catalunya viu un temps de transformació dels espais polítics. Hi ha uns pocs que semblen prou assentats. ERC com a força independentista ben definida i amb importants quotes de poder i el ressorgit PSC que es veu projectat per la bona dinàmica que Sánchez ha generat en el PSOE. A partir d’aquí s’obren incerteses i això donarà lloc a importants reajustaments.
L’espai dels Comuns, que va començar amb grans èxits, ha sofert una forta davallada i presenta clars símptomes de fragmentació. La diversitat de candidatures municipals ho han posat de relleu i la pèrdua de gas d’Ada Colau també. Tothom sap que els Comuns ja no són res sense ella, i ella no és res si no té l’alcaldia de Barcelona. Les tensions internes entre independentistes i no independentistes i les famílies d’origen, el grup de Colau Barcelona en Comú, Podemos i l’enigma d’Iniciativa per Catalunya, que en definitiva és l’opció política que té més experiència política del conjunt, presenten un futur difícil, sobretot si les futures eleccions al Parlament de Catalunya consagren el fracàs. Això donant per descomptat que Colau repetirà l’alcaldia gràcies als vots de Valls que li permetran assolir la majoria absoluta.
L’espai postConvergent i potsUnió és el laberint de Creta. Hi ha confusió amb les sigles, PdeCAT, que sembla més mort que viu, JxCAT, la marca que segurament acabarà exercint de partit, i la incerta situació de La Crida, l’artefacte construït per Puigdemont al més pur estil gauliste, però sense l’èxit del general francès. L’ensorrada de JxCAT a l’Ajuntament de Barcelona ha mostrat les limitacions d’Artadi quan ha de sortir a fer política a camp obert. No està clar que Marta Pascal no acabi forçant una excisió quan Artur Mas retorni per liderar des de primera o segona filera, encara que el seu expedient d’èxits polítics es compti per fracassos electorals.
A partir d’aquí abunden les petites iniciatives. Units per avançar, que d’alguna manera volia ser hereva d’Unió, s’ha convertit de fet en un apèndix del PSC, del qual depèn en tot i per a tot, com posa de relleu els seu alineament amb el suport a Colau quan havien exercit una crítica total sobre la seva gestió. Lliures ha entrat en una fase d’indeterminació com a conseqüència de la dimissió presentada per Fernández Teixidó. Queda a més un altre minúscul grup, però que ha estat l’únic que ha anat a les eleccions amb el seu propi nom, els Convergents impulsats en el seu moment per Germà Gordó. A més hi ha intents de construir un espai catalanista que reculli el que es calcula que són 300.000 vots orfes que poden seguir una bandera d’aquesta naturalesa des del centre i la centredreta.
C’s, guiat per un afany de córrer cap el poder a Madrid de Rivera, ha sacrificat el seu èxit a Catalunya quan es va arribar a convertir en el primer partit. Ara quedarà cada cop més reduït als seguidors d’una solució d’intervenció de l’autonomia, i això a més de tenir poc cartell a Catalunya disputa els pocs vots amb les restes del PP i la presència insignificant de Vox.
Tot plegat molt insert i per tant inestable. És evident que la gran arquitectura de la política catalana que, bé que malament, va donar bons resultats a judicar pels resultats obtinguts, ha caigut. Però no està gens clar què substituirà.
