No és una setmana que porti bones notícies en el camp de la independència perquè junt amb el revés del Tribunal Europeu a Puigdemont i el que això pressuposa, ara s’ha produït un factor de notable transcendència política: el canvi de bàndol de Podemos i els comuns. Fins ara aquestes formacions portaven en el seu programa la reivindicació d’una consulta a Catalunya. De fet, era l’únic partit espanyol amb pes que apostava per aquesta via, però en el procés negociador amb Sánchez, i vistes les Informacions sorgides en els mitjans en el sentit que una de les raons per no fer govern de coalició era el risc de tenir ministres de Podemos que ,en un moment determinat reclamessin la consulta, Pablo Iglesias per aplanar el camí ha renunciat a aquest objectiu. Ara garanteix la cohesió del govern Sánchez en aquest punt crucial i es compromet a seguir la línia que marqui el PSOE. D’aquesta manera l’independentisme ha perdut un aliat potencial i s’ha fet palès una vegada més que el pes de l’estat és molt gran i que a l’hora de la veritat tots afluixen. La crítica contra Pablo Iglesias i el comuns tampoc hauria de ser excessiva, perquè en aquest afluixar, els propis Puigdemont i Junqueras ja ho van fer en el moment oportú quan tenint a les seves mans un moment oportú, quan tenint a les seves mans la proclamació de la independència i decretar les primeres mesures per al seu exercici van optar pel simulacre, per intentar evitar mals majors, que de totes maneres també s’han produït en bona part.
El gir ràpid d’Iglesias ha vingut precedit de l’aliança entre PSC i Colau amb el suport de Valls per evitar que Maragall i ERC assolissin l’alcaldia de Barcelona. Concertat o no, i donat que en política el que compten són els fets, estem davant d’un gir extraordinari dels actors a l’escenari. Per una banda, l’acolament de Puigdemont a Europa, per una altra, el trencament de l’estratègia de Junqueras d’ampliar la base, que significava aconseguir que progressivament els comuns mantinguessin posicions més clares favorables a l’estratègia de la independència. Colau pot anar penjant el llaç groc perquè en definitiva la capacitat escenogràfica és una de les seves virtuts, però el que és cert és que avui com mai, Podemos i comuns estan alineats en el bàndol contrari a la independència.
