El Partit Nacionalista Basc ha tornat a jugar amb habilitat les seves cartes que no són gaires (6 diputats) però que són d’or, i ha obtingut un pacte extraordinàriament bo. Tant, que els límits de la seva pròpia comunitat li venen estrets, i es permet el luxe de pactar amb el govern espanyol beneficis per la comunitat veïna de Navarra. És com si a les negociacions d’ERC s’incorporessin acords que beneficiessin la comunitat de València. I a més no són contrapartides menors. Una d’elles és la transferència de la competència de trànsit i seguretat viària a Navarra.
L’altra és l’aplicació de la bilateralitat pactada amb Euskadi fent-la extensiva també als navarresos. I encara una tercera i extraordinària mesura, tant el País Basc com la comunitat foral de Navarra, en el marc d’aquesta bilateralitat, podran discutir la reinversió del superàvit de les entitats locals.
A més, és clar, hi ha tots els nous avantatges que es concedeixen al País Basc. El de completar els traspassos de l’Estatut d’Autonomia l’any que ve, les inversions per ala infraestructura de comunicacions, i disposar de seleccions esportives que puguin competir a nivell de la resta d’estats.
Pas a pas, el PNB ha aconseguit construir per aquell país unes condicions de veritable estat confederal amb Espanya, de manera que només unes poques qüestions bàsiques romanen en mans de l’estat central, i això en la perspectiva d’un nou estatut, perquè a diferència de Catalunya l’estratègia del PNB no ha estat tant la d’establir un nou estat, com la d’omplir de competències i de recursos l’estatut vigent. A l’hora de fer balanç entre Catalunya i l’estratègia del procés, amb el País Basc, la diferència és clamorosa. Potser més que grans declaracions sobre la república el que necessitaríem seria un progrés modest però continuat en l’exercici, que no en la teoria, de l’autogovern.
