Després d’uns dies de treva, l’actualitat de Gaza ve marcada pel retorn a les operacions militars d’Israel. Dissabte 2 de desembre, l’exèrcit israelià demanà als residents palestins evacuar certes zones del sud de la franja i dirigir-se cap als centres d’acollida a Rafah, a l’extrem sud d’aquesta.
Israel sembla disposada a prosseguir amb les operacions militars i anar expandint el control que exerceix sobre el terreny a Gaza. Els èxits relativament ràpids i amb un nombre de baixes pròpies contingut, que ha aconseguit durant les dues primeres setmanes d’assalt terrestre al nord, l’encoratgen a prosseguir amb el seu avenç.
Per la seva banda, el grup terrorista Hamàs ha perdut nombrosos comandants i milers de combatents, així com un gran nombre de túnels i refugis. Però ben segur que ha aprofitat els set dies de treva per a reorganitzar-se i recuperar part de la força perduda.
Amb el retorn a les hostilitats, Israel demostra, un cop més, estar disposada a fer front a una guerra llarga. El fet que acceptés obrir les negociacions per l’alliberament dels ostatges s’explica, doncs, no per una voluntat de posar fi a les hostilitats, sinó per alleugerir la pressió de l’opinió pública israeliana.
No obstant això, la pregunta essencial de què pensa fer Israel per evitar el renaixement de Hamàs segueix sense resposta. A mesura que la destrucció i les morts de civils palestins augmenten, les protestes internacionals i el preu de la reconstrucció de Gaza també ho fan, de forma directament proporcional.
Un preu per reconstruir Gaza que no es pot estimar tan sols en dòlars o euros, sinó també en prestigi polític perdut per Israel davant dels nombrosos estats àrabs als quals s’havia començat a apropar aquests darrers anys.
Hamàs ha certament aconseguit ressituar la qüestió palestina a l’agenda dels països àrabs, però ho podria pagar amb el preu de la seva pròpia existència. Una prova més d’aquesta resolució és que, més enllà de les operacions sobre el terreny, Israel està actualment recollint intel·ligència per eliminar els dirigents de Hamàs a l’estranger.
En una perspectiva més general, encara no hi ha la més petita esperança de resolució política de la situació entre Israel i Palestina.
A Gaza, sembla difícil que Hamàs pugui tornar a governar. D’entrada, Israel no ho acceptarà, i els donants internacionals s’ho pensaran dos cops abans d’entregar més fons a una organització que ha demostrat desviar-los almenys en part per armar-se. Els mateixos palestins no semblen entusiasmats amb la idea que els mateixos que han conduït a l’actual situació tornin al poder.
A Cisjordània, l’Autoritat Palestina ha perdut la seva credibilitat i se l’acusa de corrupció i ineficàcia. A la mateixa Israel, els dies de Benjamin Netanyahu semblen estar comptats després del seu fracàs clamorós per no veure venir els sagnants atacs del 7 d’octubre. Però el seu probable successor, Benny Gantz, no sembla tampoc disposat a fer concessions als palestins.
En cap dels grups implicats hi ha figures que destaquin pel seu potencial a l’hora de trobar una sortida a la situació de crisi permanent que es podria instal·lar a Terra Santa un cop el gruix de les operacions militars d’Israel finalitzi, i això independentment del seu desenllaç. L’única via que pot tenir un cert recorregut és una doble mediació dels Estats Units i Europa, per una banda, i dels països àrabs per l’altra, que exerceixin pressió respectivament sobre Israel i els grups palestins més rellevants.
Loading ...
