Una societat ben governada dona lloc a un Estat fort, encara que de vegades aquesta idea es confongui amb una altra de molt diferent: la de la força de l’Estat. I aquest bon govern requereix dues con­dicions. Una és la inclusivitat de les institucions; és allò ben portat per Umberto Eco a Apocalíptics i integrats. En un bon Estat els integrats són molts i els apocalíptics, una minoria residual. Quan això no passa, la culpa més important no és òbviament del més petit, sinó del poder establert, que ha exclòs massa gent, valors i necessitats. L’altra condició és l’estabilitat governamental. Sense horitzó a llarg termini, la democràcia es converteix en una aventura.

Espanya té actualment un dèficit en els dos aspectes i el seu futur és incert. Ho és com a societat ben governada, i pot arribar a ser-ho fins i tot com a règim. En el nostre cas, la resolució de les dues qüestions podria passar per una pràctica tan europea com la de les grans coalicions, però amb els postulats i protagonistes ac­tuals, i la nul·la tradició, el deure es converteix en un brindis al sol.

Però si ens aturem en la història recent podem constatar que hi ha un altre enfocament que aporta inclusivitat i estabilitat, circumscrit, això sí, només a determinades qüestions. Es tracta del pacte d’Estat. Els nostres millors resultats, fins i tot en condicions molt adverses, sorgeixen de la seva aplicació. Va passar amb el pacte constitucional, que ha donat lloc a un text prou bo com perquè el seu principal detractor, Pablo Iglesias, partidari d’enderrocar el règim del 78, l’hagi convertit en el seu programa electoral en les últimes eleccions. També amb els pactes de la Moncloa, que van permetre sortir d’una situació econòmica crítica. Es va repetir el cas amb la incorporació a la Comunitat Europea primer, i després, per assolir els objectius exigits per estar en l’euro. Molt més específics, els Jocs Olímpics de Barcelona, van ser el fruit d’aquesta capacitat de pactar per sobre de les diferències. D’això es tracta ara.

L’objectiu és aconseguir un govern fort, no per l’àmplia majoria que el configura, sinó pels pactes d’Estat que s’han acordat i que el Govern gestiona. Amb el benentès que tals pactes haurien de ser fruit de la implicació d’una part substancial de l’arc parlamentari espanyol, sense exclusions a priori.

Quatre d’aquests pactes són vitals. Aquell que encarrili el conflicte de Catalunya, que en realitat forma part, amb una visió més àmplia, de la qüestió de la distribució del poder territorial a Espanya. Les pensions i, lligades a elles, les mesures que millorin l’equilibri generacional en la despesa pública. La neces­sitat del pacte sempre pendent sobre l’educació i, finalment, la urgència d’impulsar adequadament la transició energètica.

Pel que respecta a la qüestió catalana, cal assumir que el pacte és l’únic camí per segellar un acord que la resolgui, ja que ni Catalunya no pot imposar-se unilateralment a Espanya, ni és imaginable la unilateralitat per part espanyola, a l’esquena de centenars de milers de ciutadans catalans, fet que mantindria el conflicte persistentment obert.

En definitiva, cal aconseguir que aquest país funcioni bé. Però què és el que permet aconseguir aquest objectiu? En darrer terme els mateixos ciutadans. Però si és així, per què les persones ­emigrades a països que ho fan millor obtenen sovint superiors resultats que al seu lloc d’origen? L’Argentina és un cas de llibre.

La resposta rau en les institucions, en la seva capacitat per ser estables i inclusives, i fer bé la seva tasca. Un llibre que ha assolit notorietat, de Daron Acemoglu i James A. Robinson, Por qué fracasan los países, amb un subtítol explícit: Los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza, tracta d’això i mostra la naturalesa decisiva de l’entramat institucional en el benestar i la prosperitat. El funcionament de les institucions de l’ Estat, els tres poders, però també l’excel·lència de les lleis, de les institucions socials i de les tradicions i costums, formen part del cos institucional i determinen la marxa d’un país. Tant que tota una visió econòmica, la Nova Economia Institucional ( NEI), el sistematitza en l’àmbit acadèmic.

I tot això és així perquè la democràcia representativa no és per si sola una garantia, només constitueix una condició necessària. És per assolir en el nostre cas aquest bon funcionament basat en la inclusió, l’estabilitat i l’eficiència, que propugnem en les nostres condicions concretes el pacte d’Estat com a ins­trument.

Col·lectiu Treva i Pau: Jordi Alberich, Josep M. Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Juan José López Burniol, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, J.L. Oller-Ariño i Alfredo Pastor.

Publicat a La Vanguardia el 17 de maig de 2019

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú