- Té la part de l’estat que no depèn dels seus nomenaments, en contra. La imatge del rei en la seva presa de possessió va ser molt explícita, com ja ho va ser quan la presidenta del Congrés li va comunicar la investidura de Sánchez. El rei és un cap d’estat dotat de poders quasi inexistents i, per tant, l’única forma que té de posar en relleu el seu punt de vista és posant-hi la cara. I aquesta pagava. Més que el nomenament d’un primer ministre semblava que assitiem a l’inici d’una forta discussió.
- Jutges i alts funcionaris de l’estat. L’oposició a les mesures de Sánchez sobre l’amnistia són àmpliament majoritàries. I de fet, ja venen reescalfades per la seva trajectòria anterior d’escàs respecte per la independència judicial.
- Governarà amb més de la meitat del país en contra. I aquesta no és una dada menor. De fet, les dues últimes enquestes (l’última de GAD3 de 20 de novembre) assenyalen que el suport del govern en termes percentuals se situa entorn d’una mica més del 40%, el que significa que donada la participació rep el suport de l’ordre del 27% dels ciutadans. De fet, l’última enquesta li atorgaria només 139 diputats, molt lluny de la majoria absoluta; 111 del partit socialista i 28 de Sumar.
- El resultat de Catalunya. Com s’apuntava a la informació d’ahir, Catalunya que és el rebost de vots de Sánchez a causa de l’avantatge en escons que el PSC li treu al PP, passaria a “normalitzar” la situació, reduint aquella diferència i conseqüentment fent inviable o molt difícil obtenir el nombre de diputats que ara té, perquè a més Sumar, En Comú Podem retrocedien.
- Internacional. El pacte d’investidura no ha tingut bona premsa en l’àmbit internacional. De fet, a Europa l’únic que ha destacat amb la seva felicitació ha estat el canceller alemany Olaf Scholz, però al mateix temps la major part dels mitjans de comunicació d’aquell país criticaven la situació política espanyola i els pactes que ha dut a terme per aconseguir-la. Aquest sentit crític és gairebé unànime i força compartit a altres països. A França, un diari dels intel·lectuals d’esquerra i emblemàtic en la política espanyola, Le Monde, carregava fortament contra Sánchez i publicava un article molt crític de Manuel Valls. La cadena d’informació internacional LCI qualificava de “delirant” el que passava a Espanya. I quelcom semblant passava a la cadena de ràdio Europe-1. A Itàlia, per descomptat, les crítiques han estat generalitzades i no només perquè la posició de Meloni i la de Sánchez siguin difícilment conciliables, sinó perquè la visió política italiana no entén els pactes amb els independentistes. Només al Regne Unit es mantenen les opinions favorables i desfavorables en l’eix esquerra i dreta. Els mitjans prolaboristes són favorables, i els conservadors són contraris. Si bé els diaris més emblemàtics, com The Times i The Financial Times, sense fer sang presentaven uns mals auguris. Als EUA no és que els problemes espanyols trobin una gran rellevància als mitjans de comunicació, però la poca que han tingut ha estat més aviat o purament descriptiva o totalment negativa. El resum seria que l’entorn internacional no celebra el nou govern de coalició ni els suports parlamentaris que necessita. I si a això se li afegeixen detalls com els d’haver trigat dues setmanes a felicitar la victòria de Meloni a Itàlia, que ara i de moment es nega a felicitar a Mieli a Argentina, malgrat els importants interessos d’Espanya en aquell país, i que en el moment de guerra a Israel ha situat una ministra d’origen palestí en un ministeri que amb prou feines arriba a direcció general, infància i joventut, tindríem un panorama francament advers.
- Els incentius perquè JxCat faci caure el govern són rellevants. Primer, perquè el pacte pot salvar mobles de Puigdemont, pot produir la gara-gara d’un sector de l’empresariat, cosa que sempre reconforta a la psicologia dels exconvergents, però si es confirmen els primers indicis demoscòpics li resultarà un desastre electoralment i la tornada de Puigdemont no li serviria per guanyar les eleccions. En contrapartida, aprofitar l’incompliment que amb tota certesa es produirà, fer caure el govern i anar a noves eleccions, és molt possible que revifés a Junts electoralment i li permetés optar a la Generalitat amb possibilitats d’èxit. Naturalment, tot això no passarà fins que s’hagin produït les eleccions europees a mitjan any que ve i les del País Basc. Per tant, Sánchez té assegurats 6 o 7 mesos de vida.
- La situació al País Basc. Si el PNB perd les eleccions, la possibilitat que Bildu arribi al govern amb una entesa amb el partit socialista i el poquet que hi hagi de Sumar, sembla una possibilitat. Si es produís, el PNB deixaria de ser amic de Sánchez. Però el risc també existeix en sentit contrari. Si Sánchez no dona suport a Bildu, aquesta formació li pot crear problemes.
- La prova de foc de les eleccions europees. El 9 de juny de 2024 es produiran les eleccions al Parlament Europeu. Serà una prova de foc per a Sánchez. Si registra una derrota clamorosa ho tindrà molt difícil per continuar aguantant, malgrat que naturalment aquesta serà la seva decisió. Però serà un factor determinant en la inestabilitat de l’actual govern.
- El poder territorial en mans del PP. En l’estat autonòmic espanyol, moltes competències estan en mans dels seus respectius governs i aquest fet limita i condiciona en gran manera l’acció del govern espanyol. De fet, hi ha ministeris que malgrat la seva denominació tenen competències residuals. És el cas de Sanitat, que poc pot fer en la gestió diària, que és la que valoren els ciutadans. Però també passa en altres àmbits com habitatge, serveis socials, educació i un llarg etcètera. El fet que el PSOE hagi quedat reduït a la mínima expressió dificultarà en gran manera el que Sánchez pugui fer.
- El càstig dels compromisos contrets. Sánchez s’ha compromès amb tants partits i amb tants objectius simultàniament, que complir-los serà una feina endimoniada que necessitaria una acurada capacitat governamental, però vet aquí que l’heterogeneïtat i dificultat que imposa la coalició que dona suport a l’actual president del govern ha fet que els nous governants estiguin marcats per la seva condició de “polítics” en el millor i pitjor dels sentits. I això no augura la capacitat de complir amb els compromisos contrets, els tangibles, més si es considera que l’actual govern arrossegarà una situació insuportable de mal funcionament de l’administració marcada sobretot per “el torni vostè demà” digital.
Loading ...
