La campanya electoral als EUA es troba en plena fase de primàries, que en realitat només afecta els demòcrates (perquè els republicans tenen a Trump, un candidat inqüestionat). Ofereix, d’entrada, la mitja sorpresa que és Bernie Sanders qui encapçala de manera destacada la possible nominació, clarament per davant del teòric favorit, el centrista Biden, que va ser vicepresident amb Obama.
La sorpresa de Sanders és que és un candidat que es defineix clarament com a socialista i procedeix de l’àmbit dels independents. Està lluny de ser un “pota negra” demòcrata. La relativització de la sorpresa, és que aquest candidat parteix de tota l’experiència de la campanya anterior que el va enfrontar a la favorita i finalment derrotada per Trump, Hilary Clinton, i que, per tant, disposa d’una màquina ben engreixada que ha rectificat errors de l’anterior campanya, per exemple atorgant més atenció als llatins, fins a l’extrem que aquests són una de les seves puntes de llança. Possiblement la raó de l’èxit sigui que mentre la resta de candidats quan s’adrecen a aquest sector de població només els hi parlen d’immigració, Sanders aborda tota la panòplia de temes socials, treball, universitats públiques i seguretat social a l’europea. En definitiva, tot allò que pot interessar a un treballador que no ha sorgit de la matriu cultural anglosaxona. També Sanders és el candidat demòcrata que ha recollit més diners, però tots a partir de petites donacions, el que dóna idea de la seva popularitat.
Davant d’això, Trump gaudeix de dues bases molt fortes. Una és que per bé o per mal, segons admiradors o retractors, ha anat fent allò que s’havia compromès a fer. No ha fugit d’estudi o almenys ho ha fet en molt escassa mesura. La seva manca de temor al conflicte l’ha ajudat. Però evidentment això seria insuficient si no comptés amb la carta de la bona marxa de l’economia, i aquest serà sens dubte el seu cavall de batalla davant els demòcrates i en particular si el candidat és Sanders, perquè les seves propostes evidentment generen incertesa en els demòcrates més clàssics.
Tres dades permeten resumir amb claredat i concreció, l’èxit amb què es pot presentar Trump. L’índex S&P 500 està en màxims astronòmics i ha anat creixent des del 20 de gener del 2017, que ja estava amunt, quan Trump va ser elegit president. Per als EUA això significa que la classe mitjana s’ha enriquit i disposa de diners extres. Tota una basa. El cicle econòmic que va començar el juny del 2009, és ja el més llarg de la història dels EUA amb 127 mesos, que es diu aviat, d’expansió ininterrompuda. L’anterior més llarg va ser de març de 1991 a març del 2001, i va durar 120 mesos. Per últim, la taxa d’atur no ha fet res més que caure d’ençà que va ser elegit president, i ara es troba en la xifra històrica del 3,6%, és a dir en plena ocupació i per tant en molts sectors amb manca de mà d’obra. Es pot dir en contrapartida que no s’ha complert l’aspiració de créixer el 4% que era una xifra astronòmica, però ara està en el 2,8% que és una magnitud molt bona, tant que es troba fora de l’abast de la Unió Europea. El resultat és que el 44% de la població considera que Trump ha reforçat l’economia, i en aquest ampli calat, Trump sortirà a pescar, i si el coronavirus no ho impedeix, té perspectives de pescar més que peixos republicans.
El 44% de la població dels Estats Units considera que Trump ha reforçat l’economia Share on X
