La data formal de les eleccions generals és el novembre del 2023, però naturalment el president del govern té capacitat per modificar aquesta cita.
Hi ha molts elements que permeten pensar que les eleccions serien l’any que ve o a tot estirar a inicis del 2023. Les raons fonamentals poden resumir-se en els següents punts.
L’any que ve, segons totes les previsions i especialment les del mateix govern, serà el millor any en molt de temps perquè permetrà recuperar la situació econòmica perduda el 2020, si bé amb diferències importants segons els sectors i els grups socials, i el pressupost continuarà funcionant sense límits per a la despesa donat que encara no regiran una altra vegada les regles fiscals que estan paralitzades fins al 2023 i que implicaran restriccions en el dèficit que es pot assolir i en l’endeutament públic.
Encara que aquesta entrada en funcionament de les regles fiscals serà progressiva, és evident que obligarà el govern a mullar-se i a definir un horitzó que serà restrictiu i molt diferent del que ens haurem habituat al llarg dels dos últims anys, on la premissa és injectar diners per diverses vies. També és previsible que el Banc Central Europeu a partir d’aquell any comenci a reduir la compra de deute i aquest fet obligarà a acudir als mercats internacionals amb el consegüent increment dels costos. Igualment serà el 2022 l’any quan el pressupost podrà incorporar de manera plena la part corresponent dels recursos dels fons europeus. Per tant, hi haurà molts diners i poques o cap restricció per gastar.
Situar com a corol·lari de tota aquesta dinàmica la cita electoral té una temptació de manual, mentre que mantenir la data del 2023 significarà entrar en un mar de núvols espessos.
D’altra banda el calendari electoral també assenyala la conveniència que Sánchez acabi avançant les eleccions perquè el maig del 2023 hi haurà eleccions municipals i autonòmiques excepte a Andalusia, que té la cita electoral el desembre del 2022, i al País Valencià, Catalunya, Galícia i País Basc, que tenen calendaris electorals propis. Si res no canvia, és possible que el centredreta millori clarament les seves posicions en l’àmbit local i per tant seria entrar en una convocatòria de generals des d’un signe previ de mals resultats.
Per si no fos prou complicat, les eleccions municipals també comportaran un creixement de l’antagonisme entre JxCat i ERC per veure qui es du el gat a l’aigua, i la més difícil relació amb el govern espanyol a conseqüència d’aquesta pugna que tindrà, com és lògic, un dels seus components en allò de veure qui és més independentista.
ERC també té un examen complicat el 2023 perquè es compliran 2 anys del seu compromís amb la CUP i estarà obligada a examinar-se al Parlament català. Serà difícil que des de la perspectiva cupàire pugui presentar resultats gaire encoratjadors, perquè el recorregut dels acords amb Sánchez és escàs. No hi haurà òbviament ni amnistia, ni referèndum sobre la independència. Per no haver-hi, entre ara i el 2022, no hi haurà ni tan sols cap acord de finançament que requereix la conformitat del conjunt de les comunitats autònomes. Si fins ara aquest afer no s’ha resolt, més difícil serà que es produeixi quan la qüestió es barrejarà amb la pugna dels “privilegis” concedits als “catalans” per part del govern Sánchez, començant pels indults i el que pugui venir al darrere. La temptació de maquillar aquesta manca de grans continguts per una mena de consulta “full”, pot tenir costos polítics molt importants perquè la població de Catalunya difícilment acceptaria de bon grat que li donessin gat per llebre.
Per si tot plegat no fos prou, el gran tema del 2022 i d’anys successius seran les pensions que té un impacte polític molt més gran que el problema català. L’actual acord no resol el mal de fons que és senzillament el desequilibri entre ingressos i despeses. Traspassar part del dèficit al pressupost de l’estat òbviament no resol el problema. Simplement el maquilla i, a més és una solució que en la perspectiva de la recuperació de les normes de dèficit excessiu, té una capacitat molt acotada. Com més enllà siguin les eleccions, més viva i violenta serà aquesta qüestió que xoca amb la creença popular que la cotització que cadascú paga serveix per pagar la seva pensió, quan en realitat el sistema està construït perquè els recursos aportats pels cotitzants actuals serveixin per pagar als jubilats també actuals. Els que ara cotitzen el que tenen davant seu és la incertesa.