L’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, ha negat la possibilitat de reduir l’elevada pressió fiscal que suporten els catalans mitjançant un ajust d’acord amb la inflació, és a dir, descomptant parcialment o totalment l’impacte de la pujada de preus en allò que es paga, o bé modificant l’estructura fiscal catalana. Illa argumenta que les exigències de finançament de la despesa, sumades a un mal sistema de finançament autonòmic que afecta especialment Catalunya, dificulten aquesta reducció, privant d’un respir empreses i famílies.
Encara que aquestes raons puguin ser discutides i fins a cert punt comprensibles, resulta molt més difícil de justificar que, en situacions on seria possible alleugerir la càrrega fiscal sense afectar els ingressos de la Generalitat, el president opti per guardar silenci.
Un exemple significatiu és el cas dels impostos que encareixen la factura de la llum, un sistema tributari que ja no té justificació, atès que el seu origen, vinculat al dèficit de tarifa, ha deixat d’existir. Tanmateix, aquests impostos persisteixen, i el govern de Pedro Sánchez sembla decidit a mantenir-los.
En total, aquests tributs representen aproximadament 1.500 milions d’euros, dels quals més del 20% són aportats per Catalunya. Aquesta complexa xarxa de més de 20 impostos grava l’energia elèctrica i repercuteix directament en el preu final que paguen els ciutadans. Cal destacar que el 45% de l’import de la factura elèctrica correspon a impostos i recàrrecs estatals, un percentatge considerablement superior a la mitjana europea, situada en el 39,7%.
Experts en la matèria defensen una simplificació del sistema tributari per reduir el preu de l’electricitat. Si aquest conjunt d’impostos desaparegués, la factura de la llum seria entre un 7% i un 9% més barata, cosa que seria un alleugeriment significatiu per a les famílies catalanes, especialment en un context econòmic complicat per a les rendes mitjanes i baixes.
A nivell polític, tant Junts com el Partit Popular s’oposen a la continuïtat d’aquests impostos. No passa el mateix amb el Govern central ni amb Esquerra Republicana, un partit la posició del qual genera dubtes sobre a qui defensa realment i amb quins objectius. Més enllà de les posicions partidistes, hauria de prevaler l’interès general del país, i en aquest cas, de Catalunya.
No obstant això, la Generalitat sembla lluny de ser una ferma defensora dels interessos dels seus ciutadans en aquesta matèria.
Catalunya, a més, és una de les comunitats autònomes amb més pressió fiscal, tant per part de l’Estat com de la pròpia Generalitat. Tot i haver estat superada en dimensió econòmica per altres regions, com Madrid, continua recaptant xifres similars. Segons dades de 2018, a Catalunya es van recaptar 23.767,3 milions d’euros, just per sobre dels 23.580,2 milions de Madrid, malgrat que aquesta última té una economia més gran.
D’altra banda, els ingressos que obté l’Estat a Catalunya (24.221 milions d’euros) són molt similars als de Madrid (25.499,5 milions d’euros), però la diferència en relació amb el que retorna a les autonomies és notòria: a Madrid, l’excedent fiscal arriba als 1.919,5 milions d’euros, mentre que a Catalunya és de tan sols 453,7 milions. Això significa que els catalans paguen gairebé tant en impostos a l’Estat com a la Generalitat, la qual cosa suposa una pressió fiscal desproporcionada i difícil de justificar.
Loading ...
