Ara, a les eleccions de maig a Catalunya, el PP pujarà. És lògic, surt de molt avall i a més té el vent de cua que empeny cap amunt als populars a Espanya (les enquestes els hi donen entre 6 i 7 punts d’avantatge sobre el PSOE de Sánchez). Però, malgrat tot això, la posició real a Catalunya continuarà sent molt marginal. Serà el quart partit a notable distància del tercer, si és que al final els Comuns de Colau, que estan en davallada, no els acaben, malgrat tot, sobrepassant.
El PP té difícil prosperar a Catalunya perquè cada vegada que fa un intent d’obrir-se a la societat que l’acull, rep el bombardeig intens de la “premsa amiga” a Madrid.
Ara mateix, han desencadenat una crítica digna d’una millor causa perquè Núñez-Feijóo encara no ha anomenat a l’actual president del PP català, Alejandro Fernández, com a candidat. Les reserves són lògiques i no venen d’ara. Els seus resultats electorals han estat dolents. Ara mateix, té un 3,1 de valoració a les enquestes i només darrere de Vox. Fins i tot la quasi desconeguda candidata d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, acusada de xenòfoba, obté millor valoració de l’electorat. Això sí, entre els votants específics del PP la seva cotització és alta, però ai las!, el problema és que té un elevat nombre d’indecisos, més del 30% i això fa que la seva millora tingui ombres i que la figura del candidat perdi importància.
L’única virtut reconeguda d’Alejandro Fernández és que respon bé al perfil que vol la fracció més dura, l’anticatalanista del partit i del seu entorn. És precisament el que no els agrada a la premsa amiga de Madrid, que considera, com escriu Ignacio Camacho a l’ABC, que la virtut d’aquest PP de Fernández és “anar a contracorrent d’una societat infectada pel virus nacionalista”. Aquesta és la visió que des de Cibeles es té de Catalunya. Estem infectats.
També és pecaminós voler estar a bé amb les elits catalanes i sembla que, pel contrari el desideràtum és estar contra elles. És difícil entendre com un partit que hauria de declarar d’entrada que està en contra de la immensa majoria de la societat i les seves elits, pot prosperar i pot contribuir a que el PP assoleixi el govern a Espanya. Proclamen la necessitat d’un model alternatiu que abandoni la “submissió a la xenofòbia identitària” i “trenqui les componendes amb les seves corruptes minories extractives”. Que digui el mateix a Catalunya que a tota Espanya, oblidant res té a veure el PP galleguista amb el seu equivalent català o el PP al País Basc, inequívocament espanyol ,però que defensa com un sol home els furs, els drets forals i el concert basc. El que és vàlid allà no ha de tenir equivalència a aquí, sinó que Catalunya no ha d’aspirar a cap mena d’especificitat.
Perquè com escriu també a ABC Ignacio Marco-Gardoqui, referint-se a la voluntat de tenir un sistema de finançament específic, “això tan bonic de les comunitats autònomes és una broma? Com és això que el regne d’Aragó, de València, de Lleó o de Múrcia no són històrics, però el comtat de Barcelona sí que ho és?”.
Amb aquesta mentalitat difícilment es pot aconsegueix implantar-se al bell mig de la societat catalana perquè són una gent, i Alejandro Fernández participa d’aquesta lectura, per a la qual la catalanitat és igual a catalanisme, el catalanisme igual a nacionalisme i aquest igual a separatisme. O s’és “español, espanyol”, o un independentista contumaç. No hi ha mitges tintes.
En tot això tenen punts de semblança amb l’esquerra perquè per a ells la Mancomunitat no ha existit mai, Prat de la Riba era un subjecte imperialista perillós, Cambó mai va ser de fiar i Pujol, premi espanyol de l’any del diari ABC, un perillós independentista camuflat. Francament amb aquests amics Núñez-Feijóo ho té difícil per ser president del govern.
Loading ...
