Corea del Sud sembla estar pagant el seu extraordinari èxit econòmic amb un desastre demogràfic sense precedents: tenir fills s’ha convertit en una raresa. Tant és així que la taxa de fecunditat total –el nombre de naixements per dona en edat fèrtil– se situa al voltant de 0,75, tot i que en l’última dada s’ha registrat un lleu repunt d’aproximadament 0,03 punts respecte a la dada anterior.
Per posar-ho en perspectiva, experts indiquen que el valor necessari perquè una població es mantingui en equilibri és de 2,1 fills per dona, és a dir, gairebé tres vegades més. Segons informes de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), aquesta situació genera greus implicacions per al futur laboral i econòmic del país asiàtic, on l’escassetat de joves amenaça la sostenibilitat del sistema de pensions i la competitivitat global.
En un paral·lel preocupant, Catalunya avança cap a un destí similar, amb una taxa de fecunditat que se situa al voltant d’1,1. Aquesta xifra, encara que lleugerament superior a la d’altres regions, depèn en gran manera de dos col·lectius concrets: el dels immigrants –especialment les dones musulmanes, la taxa de fecunditat de les quals arriba al 3,2– i el de les catòliques practicants, que s’acosten al llindar de reemplaçament. Per a la resta de la població femenina, la mitjana se situa per sota d’1 o amb prou feines arriba a la unitat.
Les estadístiques, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), indiquen que aquesta baixa natalitat es manté constant a menys que es produeixi una nova gran onada migratòria.
Addicionalment, diverses enquestes suggereixen que una part considerable de la població femenina a Catalunya –entre una cinquena i una tercera part, segons diferents fonts– manifesta no voler tenir fills, malgrat que el desig ideal per a la majoria se situa al voltant de dos descendents.
Aquest contrast entre el nombre real de fills i el desitjat destaca la importància d’analitzar les causes subjacents, ja que la realització personal en la maternitat i la paternitat resulta fonamental tant per al present com per al futur del país.
A curt termini, la formació de noves llars actua com un motor econòmic, mentre que a llarg termini, la manca de població autòctona imposa seriosos desafiaments, ja que la immigració, per si sola, no compensa la diferència en el capital humà ni en la cohesió cultural.
A més, un excés en el flux migratori pot generar tensions socials i afeblir l’ús del català com a llengua social, cosa que afecta la qualitat i la identitat de la cultura catalana –un aspecte que, segons alguns historiadors, ha disminuït notablement des dels anys difícils del franquisme a les dècades de 1950 i 1960.
Hi ha dues causes fonamentals que dificulten la procreació. La primera és l’elevat atur juvenil i els baixos salaris inicials, sumats a l’explosiva situació del mercat de l’habitatge.
Malgrat les promeses de solució dels governs en els últims anys, la formació de noves llars i l’emancipació dels joves resulten extremadament complexes, fent que tenir un fill –i molt menys dos– es converteixi en una tasca de veritable heroïcitat.
La segona causa és l’escassetat salarial, que obliga que en moltes parelles ambdós membres treballin a temps complet, cosa que complica enormement la cura dels nens durant els seus primers anys de vida. Encara que s’han ampliat els períodes de permisos parentals, aquests encara resulten insuficients davant les necessitats reals de les famílies.
Històricament, el recurs al qual s’ha recorregut per pal·liar aquesta situació ha estat el suport dels avis, un sistema econòmic i accessible que, en nombroses ocasions, ha contribuït a la satisfacció i reconeixement intergeneracional.
No obstant això, la cultura de la desvinculació i les ruptures familiars han debilitat aquest pilar fonamental del capital social. Avui dia, la dispersió geogràfica –amb avis vivint lluny dels seus nets, a diferència d’èpoques passades en què convivien al mateix barri o comunitat–, juntament amb una tendència a l’individualisme exacerbat i la cerca de la realització personal, fa que molts adults grans prioritzin els seus oci i activitats personals per sobre de l’atenció als seus descendents.
Així mateix, el desenvolupament d’infraestructures de cura infantil és un altre factor crucial. En altres països amb polítiques familiars consolidades, l’existència de llars d’infants d’accés universal i gratuït ha permès als pares conciliar la vida laboral i familiar, reduint l’impacte de la baixa natalitat.
No obstant això, a Catalunya i al conjunt d’Espanya, aquesta xarxa de serveis es percep sovint com una despesa supèrflua, malgrat ser una necessitat absoluta.
Encara que l’ús de les llars d’infants es pot associar a un augment en la incidència de malalties entre els nens petits –a causa de la seva exposició primerenca als contagis–, aquest problema es pot mitigar mitjançant protocols de salut adequats. A més, l’absència de serveis de cuidadors especialitzats a domicili, que facilitin la cura durant les hores laborals, agreuja la situació, deixant molts pares sense una solució viable per a la cura dels seus fills.
En definitiva, la cultura de la desvinculació ha erosionat el capital social generat pels vincles familiars, especialment entre avis i nets, relacions que històricament han estat clau en societats fortament familiars com la nostra. Al mateix temps, un estat del benestar desequilibrat en termes ideològics ha postergat el desenvolupament de serveis imprescindibles per donar suport a les famílies.
Davant aquest escenari, és imperatiu que tant les polítiques públiques com la societat en general prenguin mesures estructurals per revertir la baixa natalitat, ja que la sostenibilitat econòmica, la cohesió social i la preservació cultural depenen en gran manera d’una resposta integral a aquest desafiament demogràfic.
Referències: OCDE, Banc Mundial, IDESCAT, Institut Nacional d’Estadística (INE).
Loading ...
