L’entrada a la presó de Santos Cerdán i el demolidor informe de l’UCO no només comprometen el PSOE judicialment, sinó que esfondren el relat polític que sostenia Pedro Sánchez.
Es pot recompondre la narrativa del poder? Tres camins, un dilema.
Des que Roland Barthes va transformar el relat en aplicar l’anàlisi semiòtica a la vida quotidiana i als discursos de masses, obrint noves vies per a la crítica social i cultural, la política ha esdevingut una lluita pel relat.
A Espanya, Sánchez i el seu equip de la Moncloa ha portat a les últimes conseqüències aquesta concepció, reduint la política al relat: el que importa no és el que es faci, sinó el que es digui, quan i com es digui. Aquest és Sánchez.
En política, els fets importen. Però el que dona sentit als fets és el relat que els embolica. Pedro Sánchez, mestre en l’art del relat, va saber durant anys convertir cada escàndol en una batalla moral, cada crítica en una persecució, cada contratemps en una oportunitat per elevar-se com a màrtir de la democràcia. Però tot relat té el seu clímax. I el seu ha implosionat.
L’entrada a la presó de Santos Cerdán, secretari d’organització del PSOE, mà dreta de Sánchez i hereu de la xarxa teixida amb Ábalos i Koldo, no és un episodi més. Tampoc no ho és l’informe de l’UCO, que apunta trames de corrupció estructural dins del partit i del govern amb la imputació de dos alts càrrecs nomenats pel Consell de Ministres, un d’ells a més acusat de formar part d’una organització criminal, com els tres principals protagonistes, de manera que implica que la trama de corrupció no es limita al partit, sinó que afecta el govern.
Ja no hi ha “casos aïllats”, ni “fang mediàtic”, ni “lawfare judicial” que ho dissimuli. El mite s’ha trencat. I amb ell, el sentit mateix del poder. L’últim cas d’Isabel Pardo de Vera, expresidenta de l’empresa pública ADIF, estén la trama al govern, més enllà d’Ábalos.
El relat que va ser
Fins fa poc, el sanchisme s’articulava com a narrativa èpica de resistència. Sánchez, assetjat per la dreta, la caverna judicial, els mitjans hostils i l’Espanya reaccionària, es presentava com l’únic garant de la democràcia moderna i dels drets socials. La corrupció no existia: era una invenció dels enemics del progrés.
Però ara, el silenci del líder, l’evidència processal i la pudor persistent de la impunitat han buidat de contingut aquesta ficció. El subjecte del relat ja no pot parlar sense contaminar-se’n. El discurs es torna tautològic. I la ciutadania, fins i tot la progressista, ha deixat de creure.
Tres relats per al naufragi
Davant d’aquest col·lapse, el Govern pot intentar tres camins narratius alternatius. Cap senzill. Cap triomfal.
1. El relat tecnocràtic
El més immediat és el relat fred, gestionari, tecnocràtic: minimitzar la corrupció com a errors de gestió i enfocar-se en les dades, l’economia, Europa, les reformes. Una manera de dir: “sí, hi ha problemes, però seguim governant”.
És eficaç per contenir danys, però no per mobilitzar afectes. És un relat sense ànima, sense heroi. Funciona només si ningú no proposa res millor. I ara, fins i tot dins del PSOE, molts ho dubten. I a més, la gestió sotmesa a una anàlisi objectiva conté alguns èxits, però presenta massa punts negres perquè per si sola sigui una carta.
2. El relat conspiratiu invertit
Una altra sortida és doblegar l’aposta victimista: transformar el setge judicial en una “persecució al progrés” orquestrada per un Estat profund. Seria el retorn al “tots contra nosaltres”, ara amb jutges i Guàrdia Civil com a enemics interns.
Aquest relat pot fidelitzar la base ideològica dura, però trenca definitivament els ponts amb la institucionalitat i amb l’electorat moderat. És una via de polarització total, d’aïllament, de resistència bunkeritzada, que té una sortida hipotètica si el PSOE de Sánchez arriba a la categoria que va tenir el PRI a Mèxic de partit de l’estat amb un control absolut de tots els poders.
3. El relat regenerador
L’única sortida narrativament sòlida —però políticament letal per a Sánchez— seria renunciar al protagonisme i cedir el testimoni. Construir un relat de renovació, regeneració, autocrítica valenta. Sacrificar el líder per salvar el projecte.
El PSOE podria llavors dir: “cometem errors, hem après, ara donem pas a una nova etapa neta”. És el que va fer el PSOE de Zapatero quan va preparar el relleu de Rubalcaba. Però l’ego de Sánchez —i el control absolut de l’aparell— fan improbable aquesta renúncia.
El temps del descrèdit
En termes narratius, Sánchez ha perdut el control del sentit. La seva història ja no s’escriu des de la Moncloa, sinó des dels tribunals, presons i informes policials. Ha passat de narrador a personatge passiu. D’heroi a sospitós. De símbol de resistència a ombra de si mateix. I això no ho arregla una Agència Contra la Corrupció.
Perquè quan el relat es trenca, no hi ha decret que el recompongui.
Sánchez té tres sortides: tecnocràcia sense ànima, victimisme conspiranoic o regeneració sense. Només una és creïble. I és la que no vol. #GovernPSOE #Relat #CrisisPolítica Share on X
Loading ...
