Pederàstia: els arbres i el bosc

L’Església catòlica catalana està sacsejada per les darreres notícies sobre casos de pederàstia. La majoria de les denúncies es remunten a fets que haurien ocorregut fa 20 o 30 anys. Afecten a una ínfima part dels sacerdots i religiosos del país. Però ja s’ha obert una causa general contra l’Església. Tot es posa en un mateix sac. Qualsevol acte de naturalesa sexual d’un adult envers un menor és execrable, però la llei penal distingeix entre assetjament sexual, abús sexual, i agressió sexual, i en els tres casos distingeix entre tipus bàsic i tipus agreujat.

El judici dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials no ofereix garanties. Alguns mitjans intenten treure suc d’aquests temes morbosos, sense preocupar-se de la presumpció d’innocència dels sospitosos. Si al cap d’un temps es demostra que les denúncies publicades no eren certes, no se’n parlarà o serà objecte d’un espai i atenció informativa mínims.

A més, el criteri de valoració de la majoria de mitjans de comunicació catalans no és imparcial. Uns pocs tenen una posició neutra, però a molts d’altres hi domina un ideari contrari al que l’Església defensa, especialment en tema de moral sexual. Sovint a les tertúlies de la ràdio pública catalana es fan uns comentaris envers els religiosos catòlics que si es dirigissin a altres grups minoritaris s’alçaria el dit acusatori per delictes d’odi i fòbies.  Pel que fa a les xarxes socials, ja sabem amb quina visceralitat i poca reflexió s’hi sol intervenir. Un notícia, per poc acreditada i precisa que sigui, en poques hores pot arribar a milions de persones, recarregada de comentaris fets amb molts prejudicis i poca informació.

Malgrat els casos de passivitat i de manca de resposta enèrgica, que tristament n’hi ha hagut a l’Església (i en institucions públiques i de la societat civil), en les darreres dues dècades Benet XVI i Francesc han actuat decididament sobre les causes que han provocat els casos de pederàstia. Les instàncies per sota seu poden haver pecat a vegades de clericalisme i de manca de transparència. Hi haurà casos que s’ha donat una segona oportunitat a capellans que no se la mereixien. Però també hi ha moltes acusacions que ara apareixen sobtadament sobre casos antics que en el seu moment no van ser notificats o denunciats a l’autoritat civil o eclesiàstica. En tot cas, l’Església és la primera interessada en fer net i evitar que es repeteixin aquests comportaments miserables que atempten greument contra la seva fe i moral.

Però es tracta de no convertir el cas individual en categoria. Per exemple, sobre el mossèn de Vilobí i de l’escola Bell-lloc, des de principis de la dècada dels setanta porto 23 anys en aquesta escola com alumne i com a pare d’alumnes, i hi he conegut desenes de sacerdots. Puc afirmar sincerament que són mossens exemplars, que ajuden als alumnes a formar-se per ser bons cristians i persones de profit a la societat a la que pertanyen. El que hagi pogut fer un capellà no es pot estendre a tot el grup.  Aquesta és una apreciació vàlida en general: els delictes o pecats d’uns pocs sacerdots no es poden convertir en categoria o etiqueta denigrant del conjunt. Com tampoc es fa quan les denúncies recauen, per exemple, en un mestre o en un entrenador esportiu.

A Catalunya, quants milions de persones han passat durant les darreres dècades per les institucions de l’Església o vinculades a ella? De quantes denúncies estem parlant?  Quantes sentències condemnatòries hi ha hagut?  El protagonisme informatiu que té una acusació d’abusos sexuals a un membre de l’Església no guarda proporció amb la magnitud del problema en el conjunt de la societat. Així, al cap de pocs dies que es publiquessin a primera pàgina les denúncies de pederàstia a quatre sacerdots catalans i un monjo de Montserrat, es presentava, amb escàs ressò mediàtic, el 5è Informe anual de l’Observatori Noctàmbul@s, de la Fundació Salut i Comunitat sobre “Violències sexuals en entorns festius”. Segons les dades d’aquest informe, el 97 % de dones que surten de nit han patit violacions, tocaments, comentaris o requeriments insistents de caire sexual. I el 22 % de les dones que surten de nit han patit una violació o relacions sexuals no consentides, amb o sense força física, sovint sota els efectes de l’alcohol.

Això està succeint en unes generacions de joves que en la seva immensa majoria ignoren la fe cristiana i la moral sexual catòlica. Uns joves que a l’escola han rebut una educació que tracta la sexualitat com un mer fet biològic, amb una visió centrada en el plaer i desvinculada de l’amor conjugal.  Davant aquestes dades, potser les administracions competents en l’ensenyament haurien de fer autocrítica sobre com s’està educant els infants i joves en la sexualitat. I potser ens hauríem de preguntar quines són les causes profundes d’aquestes estadístiques. La nostra societat té un gravíssim problema amb els abusos sexuals. Però els focus informatius es centren en uns arbres concrets que impedeixen veure l’immens bosc que hi ha darrera en la penombra.

Avui hi ha la temptació de convertir els religiosos i l’Església en el boc expiatori del malestar social pels abusos sexuals generalitzats. Hi ha un interès de grups molt influents ideològicament en desautoritzar l’Església com a veu crítica que denuncia que la causa profunda dels abusos és la comprensió purament biològica i hedonista de la sexualitat. Una comprensió gens femenina (la dona per naturalesa tendeix a vincular sexe i amor) i clarament masclista, que viu la sexualitat com una descàrrega de la tensió acumulada en l’objecte sexual.  En això consisteix la visió freudiana de la sexualitat que s’ha imposat a partir de la segona meitat del segle XX. Radicalment oposada a la comprensió catòlica contemporània, que entén la sexualitat com el llenguatge específic d’expressió de l’amor conjugal, obert a la transmissió de la vida.

Per atacar eficaçment l’origen dels abusos sexuals cal potenciar la comprensió personalista i cristiana de la sexualitat. Per protegir de veritat les dones i els menors de les agressions i abusos sexuals, cal potenciar la vivència femenina del sexe, i no que la dona assumeixi la visió masclista, hedonista i biològica. Però el feminisme radical fa mig segle que ven el missatge que l’alliberament de la dona està en viure el sexe pel sexe i en evitar els lligams del matrimoni i de la maternitat.