El balanç de tancament del 2022 i les perspectives derivades en l’obertura de l’any en curs són confuses, i no només perquè aquest sembla que sigui el signe dels temps, sinó perquè les dades oficials no ajuden a treure’n l’entrellat.
Sánchez, en la seva última compareixença pública, va celebrar amb raó la gran reducció de la inflació que havia enregistrat Espanya. Un fet inqüestionable degut sobretot a la reducció dels preus de l’energia. Del que no va informar, però, és que la inflació subjacent, la més difícil de dominar i que exclou els preus de l’energia i dels productes alimentaris no transformats, supera la taxa general d’inflació, per marcar una magnitud molt alta, per sobre del 6%. Si a aquest fet se li afegeix que la inflació creix menys, però que ho fa sobre un acumulat que ja ha crescut, caldria apuntar que la perspectiva futura no és ni molt menys afalagadora. En aquest sentit, la necessitat d’un pacte de rendes, condició que sembla oblidada, continua sent una necessitat. Els augments de funcionaris i pensionistes per sobre de la inflació no ajuden en el seu control i fan encara més exigible l’esmentat pacte que hauria de contemplar aquestes dues components.
El creixement, també com ha apuntat el president del govern, tancarà l’any en positiu allunyant tots els mals auguris que s’havien produït. Però sobre aquest resultat també pesen algunes consideracions que no es poden negligir. La primera és que Espanya partia d’una de les caigudes més grans del PIB de tota la UE i, per tant, el seu rebot havia de ser també més important. La segona és que malgrat tot, som l’únic país que no ha recuperat el PIB del 2019. En tercer lloc, no és un tema menor, el govern espanyol va forçar la dimissió del president de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) perquè considerava que els càlculs sobre el PIB i la inflació que calculava aquest institut no eren correctes. Ha estat una intromissió important, una més que afecta a la credibilitat de les estadístiques públiques, com abans el CIS de Tezanos ha danyat la credibilitat dels seus sondejos. Després del canvi, es van rectificar les previsions de creixement del PIB i el primer trimestre va passar d’un -0,2 a un 0,1 positiu, és a dir, va guanyar 3 dècimes, una per mes. I, pel que fa al segon trimestre, la revisió a l’alça encara va ser més gran de l’1,5 al 2. Tot això obra camp a la polèmica i a la pèrdua de credibilitat.
L’ocupació és un altre capítol que li permet treure pit i a la vicepresidenta Díaz. Segons les dades oficials hi ha menys aturats que el 2018, 2,9 milions davant 3,3 milions, i la taxa d’atur ha baixat del 14,5 al 12,6. Però aquestes xifres tenen molt a veure amb la categoria que avui és central en la classificació de les persones que treballen, dels aturats fixos discontinus que representen més de 2 milions de contractes, quan abans de la reforma només eren 200.000, una xifra quasi marginal. El Ministeri de Treball es nega a donar informació sobre quina part d’aquests fixos discontinus estan realment treballant o bé a l’atur i fins i tot cobrant subsidi. Per tant, aquí hi ha una clara ocultació en nombre de persones realment aturades. A l’Observatori Trimestral del Mercat de Treball de l’institut EY-Sagardoy es considera que en lloc dels 2,91 milions d’aturats que hi ha, la realitat estaria en 3,3 milions, una xifra que hauria estat creixent des de maig del 2022 amb l’excepció de setembre. Per tant, també en aquest cas el capítol dels aturats presenta problemes de fiabilitat. A aquest fet se li afegeix que el nombre d’hores treballades segons d’INE assenyala que encara no s’han recuperat les que es produïen abans de la pandèmia i aquest fet accentua la impressió del maquillatge “Díaz” de l’atur a Espanya.
Tot plegat fa difícil definir l’escenari, i si alguna cosa es pot dir és que la política de control del govern de totes les instàncies (parlamentària, judicial) i dels instituts autònoms inclosos, capítols tan delicats com l’opinió i l’estadística, s’ha convertit en un veritable problema per interpretar on som i què ens espera. En tot cas, hi ha un fet que no enganyarà: les condicions de vida de la gent i la manera com ho manifestin.
