Impassible el posat del govern espanyol, i el de la Generalitat segueix el mateix comportament fil per randa. Se situa com a observador extern de l’extraordinari creixement de la pandèmia, al qual se li afegeix l’amenaça de la nova variant de l’òmicron. Veiem que a Europa van maldades i Sánchez i companyia treuen pit argumentant que Espanya no té problema perquè el nivell de vacunació és molt més alt. Això és una evidència, la vacunació protegeix. Però també és una evidència científica que no és suficient. Salvant les distàncies, precisament produïdes gràcies a la vacuna, l’actitud espanyola i catalana s’assemblen molt a la que tràgicament van mantenir durant la primera onada. Malgrat que observaven que a Itàlia els casos anaven disparats, aquí ens explicaven que no hi havia problema i que tot estava controlat. Estan repetint un greu error i això és possible perquè no han rendit comptes i no s’han extret conclusions de tots els danys i errors precedents. A més, cal afegir que, a diferència d’Europa, el nostre país ja va per la sisena onada.
Situem els fets: hi ha una alerta hospitalària perquè cada vegada arriben més malalts de 60 anys i, per tant, persones que no només han de ser hospitalitzades, sinó que en una part d’aquests casos passaran a les UCI. Tampoc és un fet menor la circumstància poc explicada que 1 de cada 3 persones que entra a l’UCI morirà. Tenim una tragèdia diària al país com si cada dia s’estiguessin estavellant avions de passatgers, però pel que es veu ens hem immunitzat davant la mort, sempre que sigui la dels altres.
Un segon fet és que els experts avisen que la tercera dosi arriba tard, i aquesta és una cançó que ja sabem. Des de la primera onada sempre arribem tard, excepte en el cas de la vacunació, fins a arribar al moment present, perquè actualment les persones més grans de 70 anys no estan encara del tot vacunades amb la dosi de reforç. Els de 60 en la seva immensa majoria, la tercera vacuna ni l’han olorat i són persones de risc perquè en moltes d’elles la capacitat defensiva ha caigut molt, i ja no diguem la gent més gran de 40.
A tot això se li afegeix un altre fet que esdevé incomprensible. D’una banda, es vol prohibir el consum de tabac fins i tot en espais de propietat personal, com són els interiors dels cotxes, o a llocs on la ventilació està assegurada, com les terrasses. I això es fa en nom del dany que ocasiona a la persona, que ella mateixa no respecta, i el que pot ocasionar a un tercer que inhali el fum. Però, aquestes mateixes i dures prohibicions no s’exerceixen en relació amb les persones que no es volen vacunar i que generen un perill per a ells i per als altres, molt més greu que el fet de fumar una cigarreta.
Un quart fet és que l’òmicron avança arreu a passes accelerades, com ja ha advertit l’OMS, fet al qual cal afegir que a Espanya en proporció se seqüencia poc la genètica de la covid i en conseqüència tenim una visió de la presència de l’òmicron limitada.
En aquesta tessitura, és lògic que la Unió Europea hagi instat als estats a prendre mesures més dures de restricció dels contactes i mobilitat, però Espanya es manté aliena a aquesta recomanació una vegada més. Ja ho va fer en la primera onada quan setmanes abans l’OMS havia declarat l’alerta internacional i aquí no se’n va fer cap mena de cas. A més la tendència ascendent i, per tant, la seva modalització i previsió, és clara a partir de novembre, precisament quan el ministre Bolaños, el més important del govern i pròxim al president Sánchez, va declarar que la pandèmia es trobava en fase de control.
Fins ara en aquest escenari l’únic que hem aconseguit de la ministra de Sanitat és el seu somriure perenne que l’acredita com una digna successora del ministre Solis quan imperava Franco, conegut com “la sonrisa del régimen”. El més decisiu que ha formulat en aquestes últimes hores és que es va “emocionar molt veient com vacunaven els nens”. Cal agrair-li que no explicités que també hi havia nenes i “nenis”. Tot això passa quan els hospitals ja registren els primers ingressos per grip i altres malalties respiratòries, que combinats amb els procedents de la covid, estan tensionant la seva capacitat, de manera que si això es prolonga tornarem a tenir problemes de saturació hospitalària, com els que ja fa dies que pateix el sistema d’assistència primària. Davant tot aquest conjunt de fets concrets resulta increïble la manca de respostes del govern espanyol i català.
Loading ...
