La rastrera de tragèdies econòmiques que està deixant el pas de la pandèmia està afectant molt profundament les nostres pautes de convivència. Si en una primera etapa les desgràcies sempre generen sentiments de solidaritat i de resignació, la intensitat i la durada del problema fan que es facin més evidents les diferències en el repartiment de les conseqüències negatives i augmentin les crítiques a l’acció pública. Les desigualtats no compreses sempre són una font de conflicte tant si es refereixen a la distribució de la riquesa com a la de la desgràcia.
Aquests dies els nervis ja han sortit al carrer i els diferents sectors que es consideren afectats i especialment desatesos per les mesures de confinament comencen a utilitzar els mecanismes de pressió habituals: manifestacions, demandes judicials i accions de lobby sobre els governants. Les diferències entre els governants i el ressò mediàtic corresponent amplifiquen, com sempre, aquestes accions. La veritat és que els aspectes econòmics de la pandèmia cada cop són més rellevants, més presents, i més discutits.
Les afectacions econòmiques són molt greus.
En primer lloc, per les conseqüències directes sobre els sectors relacionats amb els desplaçaments per turisme i per negocis, hotels, aerolínies, transports, agències de viatges… Tot seguit, per la reducció en l’activitat imposada per les mesures contra l’expansió del contagi, amb els quatre sectors finalistes de serveis, (cultura, restauració, comerç i esport) quasi clausurats. Afegim-hi ara la repercussió indirecta a totes les altres activitats econòmiques relacionades. Molta gent que ha deixat de tenir algun ingrés. Per altra banda, han calgut increments de despesa més que notables en àrees com la sanitat (personal, material i instal·lacions), protecció, vigilància, ajuts a famílies, reforç de l’ensenyament, despeses d’atur, programes com ERTO, i altres.
Com es paga tot això? D’on podem treure els recursos per a fer front a aquest daltabaix? No hi ha gaires alternatives. En l’esfera privada, a falta d’ingressos, tirant dels estalvis o de la petita capacitat d’endeutament, a banda de la solidaritat pública o privada que hi pugui haver. En el camp públic, descartat l’increment d’impostos que no entendria ningú, o bé es reorienta dràsticament la distribució de la despesa, despullant sants per a vestir-ne d’altres, o bé l’Estat busca recursos addicionals a través de l’augment de l’endeutament i del dèficit.
La paraula «dèficit públic» genera un gran temor entre els que consideren que un Estat responsable no es pot gastar més del que és capaç d’ingressar a través dels impostos o de la seva pròpia activitat productiva. Al darrere hi ha la idea que l’Estat no és més que una família gran o una empresa que ha de viure amb els seus propis recursos, i que tot el que demani de més ho haurà de tornar un dia o altre, mitjançant el pagament d’impostos de les generacions futures.
De fet, l’Estat no és ben bé com una família o empresa, sobretot si té la possibilitat d’emetre la seva pròpia moneda. (Espanya no pot, però la Unió Europea sí). En principi pot gastar el que vulgui, si bé ha de vetllar perquè la despesa no generi una inflació descontrolada. És un dels conceptes que emfatitza la Teoria Monetària Moderna, un corrent econòmic que em fa cada cop més gràcia.
Entre les funcions que hem donat a l’Estat entès com a estructura, i als seus Governs com a gestors d’aquesta estructura, està la de promoure un nivell de benestar compatible amb les nostres possibilitats. En les actuals circumstàncies, la primera condició és restituir les condicions de treball per als que l’han perdut per la pandèmia i procurar de forma regular una ocupació digna per als que encara no la tenien. Els mitjans existeixen, si els sabem utilitzar amb prudència.
En les actuals circumstàncies, la primera condició és restituir les condicions de treball per als que l’han perdut per la pandèmia Share on X
Loading ...
