Sánchez i Pablo Iglesias estan lluny de ser Suárez i Santiago Carrillo. Aquests dos escenaris resumeixen bé per què no és possible ara una actualització del que en el seu moment van significar els Pactes de la Moncloa.
Suárez es va caracteritzar per la seva capacitat de diàleg i pacte amb totes les forces polítiques des del primer moment. Carrillo per la seva flexibilitat política i la seva capacitat d’adaptar les tesis del Partit Comunista a la realitat espanyola, assumint fins i tot, i no sense dificultat, la monarquia i la seva bandera com a representació d’Espanya.
Sánchez és tot el contrari de Suárez. Fins ara mateix ha viscut encasellat en una supèrbia escassament responsable en la seva relació amb els partits de l’oposició. No els ha consultat cap gran decisió, ni ha dialogat, simplement els ha comunicat les seves decisions. Pablo Iglesias i la seva gent són incapaços de reconèixer la raó i la diferència amb els altres. El millor exemple és la seva pròpia parella i Ministra d’Igualtat, Irene Montero, que malgrat tot el desastre esdevingut a Madrid i no reconèixer la greu responsabilitat contreta promovent la manifestació feminista del 8 de març, acusa a qui els critiquen per aquell fet, que va ajudar a accelerar l’expansió de la Covid 19 a Madrid, de ser uns masclistes.
Tot i les dificultats polítiques i econòmiques, els governs de Suárez van estar formats per persones de primeríssim nivell professional i polític. El govern de Sánchez és mediocre, i sobretot ha fracassat en la seva lluita contra la pandèmia. Encara té pendent explicar per què després de conèixer l’experiència de la Xina, la dels països asiàtics i la d’Itàlia, que es va anticipar a la nostra situació en dues setmanes, a la fi ens hem convertit en el primer país del món en morts pel coronavirus per milió d’habitants. En proporció som l’estat que ha patit més danys, i això ha de comportar una responsabilitat com a mínim política.
A Espanya hi ha 265 morts per milió d’habitants, ja per sobre d’Itàlia amb 263, i amb una diferència que creix en contra nostre. Al Regne Unit, que tothom coincideix que va començar tard i malament, són 65. Als Estats Units, un altre país criticat per les seves dèbils mesures inicials i sense sanitat pública, són 26, i a Alemanya només 17. Tot això és molt greu i no pot continuar. Els discursos, l’abundància de paraules no supleixen la realitat; en tot cas aconsegueixen emmascarar-la durant algun temps.
Però, fins i tot sent dolent, no és el pitjor, perquè aquest qualificatiu correspon a la seva incapacitat per reconèixer qualsevol error. La recent entrevista a Grande-Marlaska, negant tota equivocació, defineix el perfil polític d’aquest govern.
I juntament amb els errors del passat continua una deriva incomprensible. És el cas de les màscares protectores. Després de negar contra tota evidència la seva utilitat protectora si eren utilitzades per tota la població, ara en recomanaran el seu ús. Però, com que no disposen d’existències suficients per la seva imprevisió reiterada, s’escuden en un “estem estudiant la seva aplicació” com si es tractés d’un complex problema tecnològic, en lloc d’una distribució suficient d’aquest senzill producte.
Hi ha més fets. Han demanat a les comunitats autònomes llistes de possibles edificis, hotels, residències i, ni més ni menys que poliesportius, per instal·lar-hi se suposa que a milers i milers de desconeguts portadors sense símptomes del coronavirus, com si la majoria d’aquesta població no tingués una llar on residir, i sobretot quan no saben quants són ni on es troben, simplement perquè no tenen els tests ni l’organització necessària per detectar a aquestes persones. És un fer veure que es fa, i no una pràctica eficient.
Podrien adoptar mesures senzilles, poc precises, sí, però de gran abast, com la presa de temperatura corporal mitjançant termòmetres làser per a l’accés als llocs de treball i de transport, com un mitjà de discriminar primàriament una part de la població, per tal d’evitar contagis un cop s’aixequi part del confinament i mentre no es disposi de màscares. Però no, prefereixen un inventari de poliesportius per enviar a viure-hi (?) a portadors no simptomàtics.
El que necessitem és un govern d’unitat presidit per una persona d’indubtable capacitat i amb les virtuts humanes necessàries per conduir-lo. Un govern que representi totes les sensibilitats polítiques o almenys a les més importants, però que les figures que les encarnin siguin de primer nivell. Un govern d’unitat amb capacitat per actuar com a mínim durant dos o tres anys, que són els que necessitarem per recuperar-nos econòmicament, i afrontar el fet que una nova causa de mortalitat estarà entre nosaltres, el SAR COVID-19, i al mateix temps tenir capacitat per afrontar les crisis que ja patíem abans i que s’accentuaran. Tot és massa complex i difícil per deixar-ho en mans dels que han demostrat tan escassa capacitat i sentit de la responsabilitat col·lectiva i del bé comú.
Els Pactes de la Moncloa que planteja Sánchez i els seus seguidors declarats encoberts són un subterfugi per intentar sortir del pou polític en què ha caigut, com demostra l’opinió publicada a la premsa internacional, que es fa creus de la situació i la gestió espanyola. I aquest és un dany més a afegir a la llista. El del prestigi d’Espanya, la famosa marca Espanya està enormement deteriorada. Els mateixos que hi han contribuït no poden ser les cares del necessari rellançament.
Les dades demoscòpiques ho constaten: Macron a França, Conte a Itàlia i Merkel a Alemanya han vist la seva popularitat augmentada amb la crisi, tot el contrari que Sánchez.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Els Pactes de la Moncloa que planteja Sánchez són un subterfugi per intentar sortir del pou polític en què ha caigut Share on X
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.