És fàcil deixar-se endur per la magnífica posada en escena de la cimera de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) que ha tingut lloc aquesta setmana a Madrid. Però rere la perfecta façana, la realitat és que ha quedat clar que Espanya i les seves preocupacions no compten per a pràcticament res.
Així ho demostrava aquest dijous l’elusiva resposta del secretari general de l’Aliança Atlàntica, Jens Stoltenberg, a una pregunta molt directa del diari ABC sobre si l’OTAN incloïa o no Ceuta i Melilla en el seu nou Concepte Estratègic, presentat durant la cimera.
Lluny de mullar-se, Stoltenberg deixà clar que invocar l’article 5 del tractat de l’Aliança Atlàntic és una “decisió política”, i que la missió de l’OTAN és “protegir els aliats”. Més tebi impossible. De fet, en la seva resposta ni tan sols pronuncià el nom de les dues ciutats autònomes espanyoles.
I és que la pregunta del rotatiu espanyol tenia molt de sentit, ja que en el Concepte Estratègic que s’havia presentat el dia abans no es feia cap referència al “flanc sud” de l’Aliança.
Això a pesar de que aquesta zona, la del Mediterrani i l’Àfrica, és la principal font de inseguretat pel país membre que acollia la crucial cimera, i també una preocupació compartida per països de cert pes com França o Itàlia.
A més a més, es pel flanc sud per on la Unió Europea corre el risc de patir una nova crisi d’immigració de conseqüències encara més nefastes per a la seva cohesió que la del 2015. Una prova més que la UE, a pesar dels discursos grandiloqüents dels seus dirigents, té un pes geopolític proper al zero.
No obstant, el document presentat a Madrid tan sols fa referència al “veïnatge sud d’Europa“, i per a més inri, fica el Nord d’Àfrica, el Sahel i l’Orient Mitjà en el mateix pot.
Com apunta Yago Rodríguez, analista independent i divulgador en els àmbits de la política internacional i dels afers militars, “és com si els interessos d’Espanya i Turquia [que ben poca cosa tenen en comú] haguessin estat diluïts dins d’aquestes expressions”. Traducció: no ens molesteu amb els vostres problemes, que tenim coses més importants a fer.
El Concepte Estratègic és el document que fixa les prioritats de l’Aliança Atlàntica de la propera dècada. L’edició d’enguany substitueix així la feta a Lisboa l’any 2010.
Que les preocupacions d’Espanya no estiguin ni tan sols indirectament adreçades en el nou Concepte Estratègic no hauria de sorprendre, però sí preocupar-nos.
No hauria de sorprendre perquè simplement confirma la davallada d’influència d’Espanya com a actor internacional, que s’inicià durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero i es confirmà amb la de Mariano Rajoy.
Però alhora hauria de preocupar-nos perquè implica que al nostre principal protector, els Estats Units, no l’interessen els nostres problemes. I encara menys des que ha ampliat, i molt, les seves relacions amb el Marroc, que ocupa una posició geoestratègica pràcticament equivalent a l’espanyola, i pot per tant complir la majoria de funcions que Washington esperava d’Espanya.
De fet, com tots els acords internacionals, el nou Concepte Estratègic de l’OTAN reflecteix els equilibris de poder entre els seus signants.
Presentada aquesta condició prèvia indispensable per entendre el text, i que la major part de periodistes passen per alt, què ens diu el nou Concepte Estratègic de l’Aliança Atlàntica?
En primer lloc, queda més clar que mai que són els Estats Units qui tallen el bacallà, i que els socis europeus tenen ben poca cosa a afegir.
I és que en plena guerra d’Ucraïna, el document, en comptes de centrar-se exclusivament en Rússia, amplia el seu perímetre geogràfic i introdueix un elevadíssim nombre de referències a la Xina.
Com senyala Yago Rodríguez, el text conté 14 mencions a Rússia i 10 a la Xina. No està gens malament tenint en compte que aquesta última se situa a les antípodes de l’Atlàntic Nord, que se suposa és la zona que correspon a l’OTAN.
Segons l’analista, tot i que el document defineix clarament Rússia com el principal adversari de l’Organització, en realitat el Concepte Estratègic sembla més orientat a llarg termini envers la Xina.
Un punt summament interessant del text és que, segons Yago Rodriguez, sembla fusionar a Rússia i a la Xina com si constituïssin una sola amenaça: són els “actors autoritaris” que duen a terme un esforç volgut per erosionar les normes i les institucions internacionals.
L’OTAN es podria trobar en una fase transitòria d’aliança regional a bloc que defensa la democràcia arreu del món
Així doncs, l’OTAN es podria trobar en una fase transitòria d’aliança regional a bloc que defensa la democràcia arreu del món. El fet que l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord hagi convidat a la seva cimera els líders del Japó, de Corea del Sud, d’Austràlia i de Nova Zelanda reforça encara més aquesta impressió.
En definitiva, la cimera de l’OTAN del 2022 passarà probablement a la història per marcar un canvi de rumb al sí de l’Aliança, que passa d’un àmbit regional a un altre de global. Un gir que es produeix paradoxalment quan més actiu es troba el front oriental, que ha estat i segueix sent la raó de ser de l’organització.
I a pesar d’haver tingut lloc a Madrid, per a Espanya haurà suposat un fracàs estratègic ja que no ha aconseguit fer entrar amb força suficient les seves preocupacions.
El text conté 14 mencions a Rússia i 10 a la Xina. No està gens malament tenint en compte que aquesta última se situa a les antípodes de l'Atlàntic Nord, que se suposa és la zona que correspon a l'OTAN Share on X
Loading ...
