La bretxa entre el discurs oficial del Govern i la diagnosi severa de l’OCDE ja no es pot amagar, ja que durant anys se’ns ha explicat que el sistema de pensions espanyol era sostenible gràcies a reformes puntuals —uns retocs paramètrics aquí, un mecanisme d’equitat intergeneracional allà— i, sobretot, per la recuperació de l’ocupació fins a assolir gairebé 22 milions. El relat optimista tenia una virtut: era políticament còmode. Però tenia un defecte encara més gran: no era veritat.
L’últim informe de l’OCDE actua com un gerro d’aigua freda sobre aquest confortable autoengany de les pensions.
Adverteix que per al 2050 el dèficit del sistema serà “insuportable”, fruit de l’accelerat envelliment de la societat espanyola, la segona amb més taxa de dependència de la tercera edat entre tots els països de l’organització. Només Corea està pitjor.
Aquesta realitat demogràfica –més jubilats, menys treballadors, escassos naixements– no és un fenomen conjuntural, sinó estructural, conseqüència directa d’un índex de fertilitat que està entre els més baixos del planeta: 1,12 fills per dona. Només la Xina (1) i la mateixa Corea (0,72) presenten xifres inferiors.
La conseqüència és inevitable: Espanya avança inexorablement cap a una estructura poblacional que recorda el cas coreà, on la combinació letal de longevitat i manca de naixements ha desencadenat una crisi de sostenibilitat sense precedents, però amb un avantatge per part seva: la seva productivitat és molt més gran.
L’OCDE no només projecta un escenari més ombrívol que l’Institut Nacional d’Estadística o Eurostat, sinó que discrepa clarament d’un altre organisme amb autoritat tècnica: l’AIREF. Mentre aquesta última estima una despesa mitjana en pensions del 14,5% del PIB entre el 2023 i el 2050, l’OCDE revela que l’any 2050 la despesa arribarà al 16,1% del PIB. I, encara que és cert que no és el mateix una mitjana que un valor puntual, el contrast és revelador: fins i tot en la seva versió més amable, les xifres internes no aconsegueixen amagar la duresa del diagnòstic extern.
Però la realitat present ja és prou preocupant.
Avui, les cotitzacions dels treballadors gairebé no cobreixen el 70% de la factura de les pensions. El 30% restant ho ha d’assumir l’Estat mitjançant transferències. I s’han disparat: de 15.600 milions (menys d’un punt de PIB) han saltat a 41.600 milions el 2024 (3% del PIB). És a dir, cada any injectem des dels Pressupostos una quantitat que creix més ràpidament que els recursos disponibles. Aquest no és un camí, és un precipici.
Segons l’OCDE, Espanya serà el país on més augmentarà la despesa en pensions les properes dècades, passant del 13,7% del PIB el 2025 al 17,3% el 2050.
Mentrestant, altres països aconsegueixen contenir-lo —o fins i tot reduir-lo— gràcies a reformes profundes. Itàlia, la gran campiona de la despesa desbocada, passarà de 16,1% a 15,5%. França reduirà mig punt. Suècia, després d’una reforma estructural, arribarà al 2050 amb una despesa que amb prou feines representa el 7% del PIB. Són països que van prendre decisions difícils abans que fos massa tard.
Part del problema espanyol no només s’explica per l’envelliment, sinó per un altre factor encara més inquietant: la baixa productivitat.
Des dels anys 90, el PIB per hora treballada d’Espanya ha anat convergint fins a igualar la mitjana de l’OCDE. Això significa que milers de nous afiliats —molt especialment els que provenen de la immigració recent— entren en sectors de baixa productivitat amb salaris baixos i cotitzacions insuficients per substituir les dels treballadors que es jubilen, les cotitzacions de les quals són més elevades.
En altres paraules: no n’hi ha prou de tenir més treballadors; necessitem treballadors més ben remunerats, cosa que exigeix un model productiu millor.
I aquesta era, precisament, la promesa incomplerta dels fons Next Generation, destinats en part a aquesta transformació i que, tot i això, han acabat diluïts en un mar de projectes dispersos, clientelars i d’impacte limitat.
Davant d’aquest panorama, l’OCDE proposa mesures que cap govern no desitja escoltar:
– que les pensions deixin d’augmentar automàticament com el cost de la vida,
– que es desenvolupin de manera urgent sistemes de pensions complementàries,
– que s’augmenti la pressió fiscal per cobrir el dèficit,
– i que es regularitzi centenars de milers d’immigrants per ampliar la base de cotitzants.
Cadascuna d’aquestes propostes és un torpede a la línia de flotació de qualsevol agenda electoral.
A tot això cal afegir-hi un altre element decisiu: sense una millora significativa de la natalitat, qualsevol reforma serà insuficient. I aquí arribem a la gran anomalia espanyola. El nostre país només inverteix al voltant de l’1,4% del PIB en polítiques de suport a famílies i fills.
La mitjana de la Unió Europea se situa entre el 2,1% i el 2,3%. És a dir, Espanya destina entre 0,7 i 1 punt menys de PIB que la mitjana. Equiparar-nos exigiria entre 16.000 i 17.000 milions addicionals cada any. No és una xifra menor, però tampoc és inassumible si es reordenessin prioritats, començant per l’eliminació de subvencions ideològiques que no generen cap retorn econòmic.
Perquè —i aquesta és una observació crucial— les ajudes a la família no són una despesa: són una inversió. Gairebé tots els programes tradicionals, tret del xec nadó, generen més ingressos futurs a l’Estat que desemborsaments presents. El missatge és simple: ajudar a fer que les famílies tinguin fills no només és just, sinó rendible.
No hi ha possibilitat d’equilibrar les pensions a llarg termini sense polítiques de natalitat ambicioses, estables i ben finançades. No hi ha prou immigrants al món per compensar permanentment un índex de fertilitat tan baix. No hi ha productivitat que pugui créixer a la velocitat necessària amb un model econòmic lent. I no hi ha manera de sostenir un sistema sense una població activa que creixi.
Però aquí sorgeix l’obstacle polític més gran. Per abordar aquesta reforma integral caldria que el Govern adoptés decisions valentes, impopulars i contràries als interessos electorals més immediats. I un d’aquests interessos és decisiu: els jubilats són una de les bases electorals més sòlides del Govern actual. Confrontar aquesta realitat exigeix coratge polític; i aquest coratge, per ara, no existeix.
Espanya s’endinsa així en un terreny desconegut: un país envellit, amb baixa productivitat, amb un model productiu dopat per la immigració massiva, sense polítiques de natalitat reals i amb un sistema de pensions el desequilibri del qual s’engrandeix any rere any.
L’informe de l’OCDE no és una catàstrofe anunciada: és un avís urgent. I cada dia que es perd sense actuar el converteix en més irreversible.
Més jubilats, menys naixements i baixa productivitat: la tempesta perfecta del sistema de #Pensions. #Economia Share on X
Loading ...
