Ha arribat setembre i amb ell l’inici del curs escolar. L’educació i tots els aspectes que es relacionen amb ella, encara que només siguin els més pragmàtics i secundaris, comencen a prendre protagonisme.
Amb ocasió de la passada celebració del Dia Internacional de la Joventut i prenent com a referent el seu lema -transformant l’educació- el nostre grup va aportar la seva reflexió sobre el sentit de la celebració i sobre la importància que té l’educació en la vida dels joves.
Avui, a l’inici d’aquest nou curs escolar, i des del plantejament que feia aquell lema, l’objectiu del qual era sensibilitzar i reclamar una educació de qualitat per a tothom, desitgem fer un pas més en la reflexió; potser matisant l’expressió verbal utilitzada que dóna a entendre un valor semàntic duratiu, de caminar, quan la trista realitat és que vivim temps considerats per molts pensadors i professionals de l’educació de “gran emergència”, i per tant amb necessitat d’una actuació transformadora radical i en profunditat.
Fixant la mirada en el nostre món occidental, si volem, de veritat, transformar l’educació és urgent plantejar seriosos interrogants sobre qui educa i sobre com i per què ho fan.
El prestigiós filòsof i escriptor Karl R. Popper en una conferència sobre la influència de la televisió en l’educació (1994) manifestava que l’educació de nens i joves “en gran manera depenien del seu entorn”. Aquesta idea és àmpliament compartida avui per pensadors i professionals de l’educació: la influència del medi social i cultural és bàsica en la construcció de la personalitat de nens i joves. El fenomen educatiu és un fet interactiu, integral i multidimensional en el qual participen el que Lluís Duch (2009) anomena amb gran encert les “estructures d’acollida”: la família, l’escola, la ciutat, els mitjans de comunicació … D’aquí la nostra reflexió en aquest inici de curs: Podrem transformar l’educació sense transformar el seu entorn?
La realitat actual ens parla d’una profunda crisi d’aquestes estructures i de la incapacitat de la nostra societat postmoderna per transmetre valors. Vivim en una situació que podem qualificar de “silenci educatiu”, d'”absentisme pedagògic”, que és altament preocupant.
Preocupa la incapacitat per educar de molts pares i la falta de comunicació en la família, fonamental principi educatiu; preocupa una escola completament burocratitzada centrada només a instruir, amb dissenys curriculars desconnectats totalment del món vital de joves i adolescents i oblidant una de les seves més importants finalitats, la socialització; preocupa profundament l’ús i l’abús de les noves tecnologies de la comunicació amb un alt grau de desregulació educativa i una gran manca de formació per al seu ús crític.
Gran preocupació, en fi, davant la greu crisi educativa que pateix la nostra societat i dels sectors que incideixen en ella, però sobretot per la falta de referències clares per afrontar-la i posar-se en camí transformador per aconseguir l’objectiu quatre de l’Agenda 2030 de l’ONU per al Desenvolupament Sostenible.
