“Hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins del gran marc de la societat occidental a què pertanyem per filiació directa des del temps dels carolingis”. Amb aquestes paraules Vicens Vives obria el seu llibre, “Notícia de Catalunya”, que ha estat un paradigma durant gairebé mig segle.
Avui retorna la necessitat de conèixer-nos per sortir del que sembla un enfonsament col·lectiu. ”Del que es tracta és que el nostre bé i el nostre mal no tingui secrets i mesurar l’encert o l’error a la feina feta“. Ens cal recuperar aquesta saviesa perquè després de poc més d’un quart de segle d’autogovern ens hem perdut. Ens hem perdut tant, que les pròpies expressions de Vicens Vives, societat occidental, filiació directa, carolingis, irriten la pell d’un bon munt de compatriotes.
Necessitem recuperar l’horitzó de sentit que refaci l’energia col·lectiva, més enllà de la caricatura i la politiqueria, per tornar a ser una comunitat que comparteix una esperança definida.
La capacitat de refer-nos
Per sis vegades hem colonitzat la nostra pròpia terra. Al segle III en retremolar la civilització urbana mediterrània. Al segle IX després de l’establiment del poder carolingi. Entre els segles XII i XIII, quan els muntanyencs van baixar a la Terra Baixa, la quarta entre els segles XV i XVI, amb la inversió de capitals privats en la dessecació de deltes i maresmes; la cinquena durant el segle XVIII amb l’ampliació dels cultius de cereals i vinya a costa del bosc. Finalment, al segle XIX, la industrialització i la construcció d’un important estoc de capital en infraestructures. La del primer estatut frustrat per la guerra i els errors mateixos, el moment exultant de la recuperació de l’autonomia ja a finals del Segle XX, i el segon estatut. I a partir d’aquí, amb el tercer, i després al segle XXI una acumulació d’errors sorgits sobretot de nosaltres mateixos, més que de circumstàncies exteriors adverses.
Som el resultat històric d’aquelles grans accions col·lectives.
Ara, si volem recuperar la nostra autoestima i confiança hem d’emprendre la setena. O això o “l’adéu”. O això, o passar a engrossir la llista de pobles col·lapsats, desapareguts, als racons de la història.
D’aquestes també podem extreure l’exemple de com han estat decisives les grans transformacions socials. Les tres primeres amb èxit: la nova legitimació jurídica dels monarques carolingis durant el segle IX, refundant les relacions jurídiques agràries de l’època romana; la revolució “remença” del 1484, i la revolució industrial, el pas traumàtic d’una societat agrària a una altra fabril. La frustrada, del 1936, ens diu molt de la catàstrofe que significa triar un camí sota la bandera de les categories universals abstractes, apartades de la pròpia història.
També avui necessitem una nova transformació social impedint la implantació d’una societat dual, per guanyar la batalla de l’economia i de l’excel·lència social. Fer allò que fem bé. Treball, iniciativa, audàcia emprenedora, tasca ben feta. Però també amb ambició de cohesió social, d’una moralitat ben definida i d’un sentit espiritual que sempre ha format part de la nostra manera d’entendre la realitat. La nostra ambició no pot ser minvant. Junts podem aspirar a convertir-nos en un país destacat al món. I tenim les eines i la gent, encara que potser no els polítics.
Palpeu-nos el cos col·lectiu i examinem com estan les “tres K” –ben definides per Guillem López Casasnovas. La “K” del capital públic, les infraestructures i els equipaments, la gran batalla actual. La del capital humà, que presenta limitacions creixents, i la del capital social oblidat i decisiu.
La batalla de les infraestructures es tradueix en més inversió, però sobretot en la seva execució ràpida i massiva, amb la força del raig que commou el cel. Això i reorientar substancialment la política regional espanyola.
Capital humà significa reflexió i acció. Definir objectius precisos. És vital recuperar la capacitat educadora de Catalunya i superar el desastrós estat del nostre sistema educatiu
I amb el capital social hem de començar millorant-ne els fonaments, fomentant l’estabilitat matrimonial, la descendència i la capacitat educadora dels pares.
Loading ...
