L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha publicat aquest dimecres la ‘Gramàtica de la llengua catalana‘, que actualitza la normativa gramatical de Pompeu Fabra establerta el 1918, amb més “flexibilitat“, respecte a les varietats dialectals i funcionals. La nova Gramàtica IEC no introdueix canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, amplia i detalla la de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar esquemàticament, i incorpora solucions avalades per la tradició.
Aquesta esperada Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) és la primera gramàtica normativa institucional, i és l’obra que completa la trilogia de què ha de disposar qualsevol llengua de cultura, a banda del diccionari (2007) i l’ortografia, que ja està aprovada i a l’espera de publicació. Aquesta nova normativa arriba gairebé 100 anys després de la que va proposar Fabra, i evidentment, s’hi ha introduït molts canvis.
Tot plegat ho van explicar el president de l’IEC, Joandomènec Ros, i la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, durant la roda de premsa per presentar aquesta nova normativa. Per Cabré, és una “gramàtica nacional des del punt de vista fabrià“, en el qual no es dóna prioritat a un dialecte per sobre d’un altre. Per la seva banda, Ros ha assenyalat que la feina la van iniciar el 1995, per la qual cosa han estat dues dècades de debat i investigació per a una obra més diversa i democràtica.
Quines són les novetats més destacades de la nova gramàtica catalana?
Entre les novetats més destacades de la ‘Gramàtica’ figura la introducció en els paradigmes verbals de variants territorials; normativitza el ‘per’ i ‘per a‘ –que Fabra deixava obert–; la introducció de les diferents expressions de fraccions horàries i les construccions causals amb ‘degut’ i ‘donat’.
La major flexibilitat amb els registres pretén aconseguir una connexió territorial més forta. Cabré va afegir que ha de “reforçar la identificació amb la llengua” i que sentir com a pròpies les varietats dialectals d’altres ha de contribuir a una llengua comuna.
La intenció dels directors de l’obra, Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya, era subratllar que el volum reflecteix l’estat de la lingüística actual i els avenços que ha tingut aquest camp des de Pompeu Fabra fins a l’actualitat. I és que a diferència de la de 1918, es dóna més importància a l‘entonació.
Però quines són les grans diferències entre la gramàtica de la llengua catalana de Pompeu Fabra i l’actual?
La secció Quadern d’El País tracta àmpliament les diferències entre les dues normatives. La primera és evident: l’autoria. D’una banda, el 1918 hi ha Pompeu Fabra. Pompeu va crear la Gramàtica catalana amb 50 anys, en un moment de gran maduresa vital i intel·lectual. Era l’única persona capaç d’afrontar el repte de construir una gramàtica de zero. Havia destacat en el seu camp des dels 20 anys, i era autor de diversos tractats i estudis previs. La fundació de l’IEC (1907) i de la Secció Filològica (1911) l’autoritza per elaborar les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari ortogràfic (1917).
I de l’altra, el 2016, on ja s’ha acabat aquells temps en què un lingüista en solitari s’embarca en l’aventura de construir una normativa de grans dimensions. La tradició gramatical de la llengua catalana ha anat evolucionant, i s’han creat abundància d’estudis lingüístics de normatives noves. Per això, elaborar una feina gramàtica requereix ser una tasca conjunta.
Tot i així, el treball de Fabra ha estat el punt de partida de la nova gramàtica, ara ja fa vint anys. Així, en l’elaboració d’aquesta feina, hi ha participat molts noms, d’entre els quals hi ha: Joan A. Argente, en una primera etapa, Joan Solà, en una segona, i Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya (en l’última etapa), i d’altres com Antoni M. Badia i Margarit, Jordi Carbonell, Albert Jané, Isidor Marí, o dels assessors puntuals Joan Costa, Jordi Ginebra, Neus Nogué o Josep Ruaix, entre d’altres.
Pompeu Fabra vrs IEC
Diferències entre les dues gramàtiques | |
1918 (Pompeu Fabra) | 2016 (GIEC) |
Principis generals | |
El 1912 Fabra va escriure la ‘Gramática de la llengua catalana’ (en castellà per fer conèixer la llengua catalana als castellans). Per elaborar la gramàtica del 1918, va fer un gran esforç de síntesi, i de les 480 pàgines inicials, només en van quedar 135 pàgines. 135 pàgines on es fixen qüestions de pronunciació, de flexió nominal o adjectiva o del sistema de pronoms febles… Es van fer 7 edicions, amb un tiratge conjunt de 25.000 exemplars. | La GIEC és molt exhaustiva en els seus treballs. Per això, aquesta nova gramàtica catalana té més de 1.400 pàgines. Això la destina a un lector més expert que a l’usuari corrent. (Se la podria comparar més amb la gramàtica que Fabra va escriure el 1912). L’única concessió de la GIEC a la simplificació ha estat la publicació de la nova ortografia, que es publicarà a principis del 2017. Estableix els marges de tot allò que és possible en la llengua. |
Caràcter normatiu de les dues gramàtiques | |
En l’obra de Fabra mai es va reconèixer explícitament el caràcter normatiu. Per això sorprèn tant el grau de seguiment i respecte tan gran que genera. En tota la gramàtica apareixen expressions de l’estil de “sembla permissible”, “cal evitar”, “cal donar preferència”, “és en general preferible” o bé “caldria potser intentar”. | L’IEC també eludeix atribuir al GIEC un caràcter normatiu. L’objectiu actual no és definir el que es coneix com a model de llengua i determinar què és correcta i què no, sinó descriure tota la llengua, i deixar que siguin altres criteris els que dictaminin què és apropiat o no en un determinat text. |
El fort pes de la sintaxi | |
El punt feble de la Gramàtica catalana que proposava Fabra era la sintaxi, per dos motius: perquè en aquell moment era més urgent incidir en aspectes com l’ortografia, la morfologia o la pronúncia, i perquè calia descastellanitzar la llengua. Per tant, Fabra no va tractar els aspectes coincidents en les dues llengües que podien resultar elementals per a un usuari format en castellà. Plantejava la sistematització d’aspectes com el complement directe preposicional, la caiguda de la preposició o l’ús de per i per a, mentre que no va dedicar gens la sintaxi dels verbs ser, estar i haver-hi. | La gramàtica de l’IEC vol omplir el buit de la sintaxi, i per això hi dedica 23 capítols (per fonètica i fonologia, morfologia…) al llarg de 800 pàgines. Aquest projecte pretén tenir un discurs propi i complet que no doni coses per sabudes. Més enllà d’incidir en les qüestions controvertides de sintaxi, la gramàtica fa un tractat complet de tota la sintaxi de la llengua, des de totes les categories gramaticals fins a l’anàlisi de l’oració complexa. La sintaxi és el factor més transcendent, ja que és l’estructura i el fonament de tot el codi gramatical. Fins i tot més que el lèxic i l’ortografia, més coneguts i compartits. |
Els dialectes | |
Els moments històrics són diferents, i per això el paper dels dialectes canvia. Fabra estava influït pel grup de l’Avenç, que atorgava tota la preponderància al català oriental com a model per la llengua escrita. Va matisar la modalitat per crear un sistema en el qual tot el domini lingüístic estigues còmode. És el model composicional, pel qual “algunes solucions, en aquell moment sobretot ortogràfiques, eren resultat d’estendre realitzacions que, de fet, eren dialectals però que, en virtut del model de llengua unitària, podien ser assumides per la resta del domini“. L’objectiu de Fabra no era construir una gramàtica que recollís i sistematitzés la variació geogràfica, ni fer-ne la descripció. Ell volia recórrer a aquesta variació quan la seva aportació fos decisiva en l’establiment de la normativa. | La GIEC recorda que és la responsable del model de llengua unitari, “com si l’exhaustivitat en la descripció lingüística hagi esdevingut l’estratègia per emparar tot el domini lingüístic”. No és casualitat que l’elaboració de la gramàtica hagi coincidit amb la fundació i els treballs de l’Acadèmia Valenciana de la llengua. La variació geogràfica forma part del model composicional que va construir la gramàtica fa 100 anys, i ara és necessari explicar-la i incloure-la dins del ventall de recursos de què la llengua disposa (i si cal donar més d’una possibilitat segons el dialecte, per tal de buscar flexibilitzar la norma a través de la tria). El cas més clar és l’expressió de les hores (tres i mitja, quatre i quart) en valencià i balear, que ha generat molt malestar pels que consideren que és una fórmula interferida pel castellà. |
Una fita per celebrar
L’obra, que té 1.481 pàgines, està dividida en els àmbits de fonètica i fonologia, morfologia i sintaxi, i els directors han assenyalat que és una obra col·lectiva, per a la qual han comptat també amb experts externs a l’IEC: “Una obra institucional que busca el consens és lenta“, ha assenyalat Rigau, per explicar les dues dècades en el procés de treball.
Rigau i Pérez Saldanya –els directors al costat de Joan Solà, que va morir abans de finalitzar el projecte– han explicat en “un dia de celebració” que la ‘Gramàtica’ pretén ser una obra representativa de tots els parlants: “Potenciem el que uneix però reflectim la diversitat“, ha sostingut el codirector.
Pérez Saldanya va remarcar que la nova obra és flexible i no nega el que s’havia consolidat, i Rigau va assegurar que prescriu, però que no assenyala si una expressió és ‘correcta’ o ‘incorrecta’ per la denotació de les paraules, sinó si és ‘adequada’ o ‘preferible’.
