El nou ordre mundial vindrà determinat per un triangle de poder: Oest, Est i Sud global

Hi ha moments a la història en els que un vell ordre mor i un altre encara no ha nascut. L’any 2022,  conseqüència de la guerra d’Ucraïna, és un d’aquests moments.

També hi ha esdeveniments que poden ser  interpretats com el final d’un determinat període o d’una era.

És el cas de l’any 1989 (caiguda del Mur de Berlín) combinat amb l’any 1991 (implosió de l’URSS), que varen assenyalar el final de la Guerra Freda i d’un món bipolar caracteritzat per l’enfrontament entre els Estats Units i l’URSS.

És també el cas del dia 11 de setembre de 2001 (atemptats  terroristes islàmics als Estats Units),   que va marcar el final del primer període d’hegemonia  dels Estats Units en el món a partir de 1989/91 i el començament d’un altre període caracteritzat pel seu  declivi relatiu (2001-2021), així com pel final de  la post-Guerra Freda (1989/91-2001).

A la darrera dècada del segle XX, l’hegemonia dels Estats Units era inqüestionable. Des del naixement de l’estat modern, a la meitat del segle disset, cap altre poder havia dominat el món  des de tants   punts de vista  (militar, econòmic, tecnològic). Al mateix temps,  la gran majoria de països més avançats del món actuaven concertats pels  Estats Units a través de les institucions internacionals que   Washington  havia creat  després de la Segona Guerra Mundial.

Després  de 2001 han seguit dues dècades dins  les quals els Estats Units ha experimentat  intervencions fallides a Afganistan i Iraq, enormes despeses militars, una crisi financera devastadora, un gran aprofundiment de la seva polarització política interna i, amb l’arribada al poder de Donald Trump, quatre anys d’un president imprevisible amb impulsions aïllacionistes.

L’aparició de la nova Xina ho canviaria tot en el món de la geopolítica

Tot això coincidint amb l’auge extraordinari de la Xina a partir de 1978, any en el qual  Deng Xiao Ping va començar a adoptar un nou sistema econòmic basat en la lliure empresa i  l’economia de  mercat, en forma de capitalisme d’estat, inspirat en el sistema de Singapur, liderat pel seu amic i inspirador Lee Kuan Yew.  Deng era un líder molt pragmàtic;  el seu lema era   “amaga  la teva fortalesa, espera el teu moment“. L’aparició de la nova Xina ho  canviaria tot en el món de la geopolítica.

Segons molts observadors, després de la retirada vergonyosa de les tropes americanes/occidentals de  l’Afganistan el mes d’agost de 2021, el món unipolar començat el 1989/91 hauria arribat a la seva fi.

Un primer grup coincideixen en afirmar que s’hauria tornat a un món bipolar, en funció de la fortalesa de l’economia xinesa.

D’altres pensen que el nou arribat seria un ordre mundial multipolar, caracteritzat per la  proliferació de poders regionals i “el retorn dels imperis“ com l’Índia, Turquia o Iran.     

Un tercer grup sosté que el món unipolar presidit pels Estats Units continua, però de manera “parcial“ (no tan absoluta com durant la darrera dècada del segle XX).  Pensen que  els analistes que discrepen  d’aquesta tesi no són capaços de veure  en què es basa la unipolaritat actual  liderada pels Estats Units, consistent essencialment en la seva capacitat d’establir grans  aliances arreu del món  i  la  seva continuada superioritat militar.

Conclouen que el que està en entredit  és la naturalesa de la unipolaritat actual, no pas la seva existència; avui la unilateralitat americana és només “parcial“ pel  “declivi relatiu” dels Estats Units i    la  “reemergència“ de la Xina (una civilització de 5000 anys).

La Xina, Iran i Rússia, per la seva banda, creuen  que ja ha arribat  un món multipolar. Un món en el qual ells, líders del revisionisme, creuen tenir el poder de conformar un nou model a la seva satisfacció.

L’Índia i molts d’altres països del Sud Global han arribat a la mateixa conclusió. Però avui  és evident que només hi ha dues superpotències: els Estats Units i la Xina. Si no existeix una tercera potència que se’ls pugui comparar,  no pot haver-hi multipolaritat, clamen altres observadors.

No tot el món dona suport a Ucraïna en el seu conflicte bèl·lic amb Rússia.

És cert que uns 140 membres de l’ONU sobre 193 condemnen Rússia, però  35 dels que s’han abstingut representen més de la meitat de la població del món. A més, només uns 40 països, la majoria occidentals, han adoptat sancions contra Rússia. Només dos països asiàtics ho han fet. Cap país africà o llatinoamericà ho ha fet. Rússia pot trobar-se aïllada per “l’Occident Col·lectiu” (denominació a l’ús de Putin), però no pas per la resta del món.

La majoria d’analistes coincideixen en afirmar que a partir de 2002 comença un nou ordre mundial.

Argumenten que -més enllà de les tesis que defensen la unipolaritat parcial, la bipolaritat o la multipolaritat- el nou ordre mundial pot venir determinat per un triangle de poder oscil·lant entre l’Occident Global (o Col·lectiu, com diu Putin), l’Est Global i el Sud Global.

L’Oest Global està constituït essencialment pels Estats Units, la UE i  els seus aliats, que formen un conjunt de més de cinquanta països, decidits a preservar l’actual ordre mundial liberal.

A l’altre extrem, l’Est Global  -format per la Xina, Rússia, Iran, més  una vintena de països que els hi donen suport-  estan en contra de la universalitat de l’ordre liberal  i volen crear noves regles i institucions internacionals.

La resta de països membres de l’ONU, un centenar, componen l’anomenat Sud Global,  una nova manera de definir els “països  no-alineats“ o els  “països en vies de desenvolupament“. Situar-se a la frontera entre l’Est i l’Oest és una manera d’aconseguir els seus propis objectius i tractar de conformar un nou ordre  mundial “cooperatiu i emergent”.

L’Occident Global

L’Occident Global s’equivocaria  si plantegés  un nou ordre que signifiqués  una  batalla entre democràcies i autocràcies. La situació geopolítica mundial és molt més complexa que això. Per a l‘Est Global es tracta de poders compensatoris,  d’establir dependències i de gestionar-les. Per al Sud Global es tracta, sobretot, de lluitar contra la pobresa,  creixement  econòmic  i supervivència.

Si l’Occident Global pretén mantenir el que queda de l’ordre mundial liberal, haurà de començar per practicar una política exterior més honesta i menys unilateral. Això vol dir, per exemple, no repetir els desastres d’Iraq i Afganistan. Però no vol dir  sacrificar els seus valors a l’altar dels seus interessos. Significa escoltar i comprometre’s més que no pas predicar i moralitzar.

L’Est Global

L’Est Global ha sabut jugar millor el joc de la persuasió i seducció del Sud Global, especialment gràcies a la Xina i la seva nova  política denominada  la  “Nova Ruta de la Seda“. La  Xina ha sabut crear de manera molt eficaç  dependències  en el Sud Global en matèria financera, infraestructures  i  matèries primeres  des del final de la Guerra Freda. Això li ha permès convertir-se en el primer soci comercial de més de 120 països.

La Xina està menjant terreny als Estats Unitsno solament a Àfrica i  Orient Mitjà, sinó també a  Amèrica Llatina, de la que ja és primer soci comercial. A començaments d’abril, el president de Brasil, Lula da Silva, va instar al president Joe Biden a deixar “d’atiar“ la guerra a Ucraïna.

La Xina paga molt bé pels recursos que obté a l’Amèrica Llatina, ofereix finançament als seus països endeutats  i no fa gaire cas als manaments anticorrupció i lliberitzadors tan privilegiats pel Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI). La Xina no ha instigat cap cop d’estat a la regió, mentre que els Estats Units ho ha fet moltes vegades.

La Xina significa el gran repte pels Estats Units. La seva ascensió cap al lideratge econòmic global sembla imparable. La famosa  “Trampa de Tucídides”, tan comentada pels especialistes en relacions internacionals, profetitza un conflicte inevitable entre la potència hegemònica, els Estats Units, i la (re) emergent, la Xina.

La Xina  dona a entendre que el que vol és respecte per al seu propi sistema, no pas imposar-lo a la resta del món

El  sistema politicoeconòmic  xinès, capitalisme d’estat i partit polític únic, es presenta com una alternativa a l’ordre liberal mundial, però està disposada a conviure amb ell. La Xina és més exitosa que l’Occident Global en les seves relacions amb el Sud Global. La Xina  dona a entendre que el que vol és respecte per al seu propi sistema, no pas imposar-lo a la resta del món.

Es mostra partidària del multilateralisme i d’un ordre mundial multipolar. La Xina pensa molt a llarg termini. El seu objectiu immediat -horitzons parcials 2025/2035/2049  (centenari de la creació de la República Popular de la Xina) amb fites concretes- és superar els Estats Units i convertir-se en l’economia més gran del món.

Pensen els analistes que el món es troba actualment en el cas d’haver d’escollir entre dues opcions.

Serà capaç de posar fi a la guerra i de trobar un nou sistema de cooperació internacional?

O la competició entre poders portarà a una escalada del conflicte fins a arribar a una guerra global a gran escala?

Potser l’elecció no és binària, assenyalen.

Sempre hi haurà entremig una combinació d’interessos, valors i poder. La seva predicció és que en el futur probablement veurem diversos ordres regionals que se solaparan al voltant de tres pols de referència: l’Oest Global, l’Est Global i el Sud Global.

 Loading ...