Sembla estrany, però en tota l’extensa literatura periodística abocada sobre el nou sistema de finançament i els greuges comparatius, l’ordinalitat invisible, i el millor tracte a Catalunya, molt pocs per no dir ningú han parat atenció a la nova “trampa” de l’Estat amb totes les Autonomies, també amb Catalunya. Una trampa que és un clàssic en els comportaments estatals: pagar tard i malament.
Durant mesos, el Govern espanyol ha presentat el nou sistema de finançament autonòmic com un gir històric. La xifra central del relat és contundent: 21.000 milions d’euros addicionals per al conjunt de les comunitats autònomes, amb Catalunya com una de les principals beneficiàries, amb uns 4.700 milions. El missatge polític és clar: s’ha fet un gran esforç i s’ha corregit una anomalia estructural.
Tanmateix, quan s’analitza la reforma amb criteris econòmics rigorosos, el diagnòstic canvia radicalment. El nou sistema no compensa la pèrdua real causada per més d’una dècada de retard en la seva actualització. No és una qüestió ideològica, sinó aritmètica. L’Estat ha de posar molts més diners sobre la taula per compensar les pèrdues per inflicció en el retard, és a dir compensar el que les autonomies haurien percebut en igualtat de condicions si la reforma s’hagués fet quan legalment corresponia.
Un sistema caducat des del 2014
El sistema de finançament vigent prové de 2009 i, segons la mateixa normativa, s’havia de revisar al cap de cinc anys, és a dir, el 2014. Aquesta revisió no va arribar ni el 2014, ni els anys següents. La reforma s’ha ajornat fins al 2025–2026, acumulant 11 anys de retard, dels quals la major part, més de 7 corresponen al període Sánchez.
Durant aquest període, les comunitats han continuat assumint competències essencials —sanitat, educació, dependència— mentre els costos augmentaven. Especialment a partir del 2021, l’economia espanyola ha experimentat una inflació elevada que ha erosionat de manera significativa el poder adquisitiu dels recursos públics.
El criteri correcte: percentatges, no xifres absolutes
Un error freqüent en el debat públic és limitar-se a deflactar els 21.000 milions anunciats. Però aquest no és el càlcul rellevant. La pregunta clau és si l’increment percentual del nou sistema de finançament és suficient per compensar la inflació acumulada sobre el finançament preexistent.
Abans de la reforma, el volum aproximat del sistema de finançament autonòmic se situava al voltant dels 130.000 milions d’euros anuals. Entre 2014 i 2025, la inflació acumulada a Espanya ha estat d’aproximadament el 26%. Això implica que, només per mantenir el mateix nivell real de recursos, el sistema hauria necessitat uns 34.000 milions d’euros addicionals.
El nou model n’aporta 21.000, que equivalen a un increment del 16%. El resultat és inequívoc: només es compensa aproximadament el 60–62% de la pèrdua real acumulada. La resta, uns 13.000 milions, queda sense cobrir.
Catalunya: mateix percentatge, mateixa insuficiència
El mateix exercici aplicat a Catalunya reforça la conclusió. El finançament de la Generalitat procedent del sistema se situava entorn dels 29.000 milions d’euros anuals. Aplicant la inflació acumulada del 26%, caldrien uns 7.500 milions addicionals per no perdre poder real respecte del 2014.
L’increment anunciat, 4.700 milions, representa també un augment del 16%, pràcticament idèntic al del conjunt del sistema. És a dir, Catalunya recupera només dos terços del terreny perdut. No hi ha cap “salt estructural”: hi ha una correcció parcial que consolida una pèrdua històrica.
A Catalunya, per tant, no solament s’ha incomplert els termes del pacte entre ERC i PSC que li donaren la presidència a Illa, i queda a anys lluny del pactat amb Puigdemont, sinó que ni tan sols compensen la inflació. Només perquè això es produís caldria un guany de 7.500. Milions.
Ja està bé de deixar-nos aixecar la camisa!
Una reforma que redefineix el dèficit com a normalitat
El problema de fons no és només econòmic, sinó polític. Presentar aquesta reforma com un èxit total redefineix com a punt de partida un sistema ja erosionat. El retard no es repara completament; es normalitza. Això té conseqüències clares: pressió persistent sobre els serveis públics, conflicte territorial latent i un debat fiscal que queda ajornat, un cop més.
En síntesi, els 21.000 milions arriben tard i curts. I mentre no s’assumeixi aquesta realitat, el sistema de finançament autonòmic continuarà sent una solució incompleta a un problema estructural.
Catalunya rep 4.700 M€, però en necessitava uns 7.500 només per no perdre poder adquisitiu. Això no és un salt, és una correcció parcial que consolida el dèficit com a normalitat. #FinançamentCatalunya Share on X
