Apuntava en el meu escrit precedent la necessita de construir el contingut del pensament polític català a partir de la dotzena de noms principals, que des del nostre inici com a nació fins ara mateix han fet aportacions decisives, i assenyalava unes primeres idees:
- Concepció nacional sobretot cultural i a raó d’ella política,
- Articulació amb institucions estatals més grans
- Voluntat de lleis i governació pròpia donada la nostra forta exigència d’autogovern, i això és el pactisme.
I ara voldria subratllar-ne una quarta:
Christopher Dawson, el destacat i brillant historiador anglès de mitjans del segle passat, formulava una tesi central: “tota gran cultura en la història de la humanitat ha depès d’un ordre moral comú i un ideal religiós comú”. L’esquerra del nostre país junt amb el liberalisme practiquen el laïcisme àrid, que ha girat en ateisme de facto, de l’exclusió religiosa, que en la pràctica significa exclusió cultural, perquè el cristianisme catòlic està tan entreverat en la nostra realitat que resulta impossible cancel·lar un respectant l’altre. El resultat de la seva hegemonia actual és que la nostra societat, i fracassat sistema educatiu, té cada vegada menys memòria de la tradició religiosa que la va crear i, sense aquesta tradició, no hi ha un ordre moral que ens uneixi.
Són importants les conseqüències?
Mira al teu voltant. La nostra política és amarga. Les nostres guerres culturals són sectàries. Ja no podem posar-nos d’acord ni tan sols en la definició d’”home” i “dona”. Menys catalans pensen a casar-se o criar fills; cada vegada són menys els que consideren que val la pena. Aquells que fan vots i formen famílies han de lidiar amb una economia que és, per dir-ho suaument, menys que hospitalària per a la llar.
Un percentatge sorprenent, per la seva dimensió, de joves estan medicats per trastorns psiquiàtrics. Lluiten sota la càrrega de l’abús de drogues i alcohol; també per altres addiccions i dependències psíquiques i químiques. Se suïciden en quantitats escandaloses.
En la mesura que la progressia xarlatana veu tot això com un problema, i molts no ho fan, culpen a diversos agents, des de la globalització fins a les xarxes socials. Segurament hi ha culpes per a tothom. Però, podria la nostra situació derivar d’una cosa més fonamental? No és el veritable culpable la pèrdua del nostre “ideal religiós comú”, la desaparició del cristianisme com a àncora cultural i moral? No vivim en realitat una crisi moral, perquè allà on aquesta estava arrelada era el cristianisme censurat avui pel poder?
Som un país laic, han insistit —exigit— els experts durant dècades. Però, això mai va ser cert. Ni abans, of course, ni ara, perquè la societat és plural, religiosament plural i no homogèniament laica, on el cristianisme continua sent, malgrat tots els esforços en contra, l’element transversal.
El nostre ideal de l’individu té arrels cristianes. Les nostres grans tradicions de reforma progressista estaven animades per un ardent esperit cristià, igual que la resistència conservadora als seus excessos. Catalunya, tal com la coneixem, no pot sobreviure sense el cristianisme bíblic. Els drets que apreciem, les llibertats que gaudim, els ideals que estimem junts, tots estan arrelats i sostinguts per la tradició cristiana. Amb el benentès que aquesta concepció moral i cultural no necessita ser un creient que va a l’església per reconèixer-se en ella.
És el pensament central de Dawson, que cada nació depèn d’un ordre moral compartit; que la nostra és cristiana; i que per renovar aquest ordre, ens hem d’esforçar per fer que la nostra societat reflecteixi de nou, en els nostres dies, els principis de l’Evangeli.
No hi ha res “sectari” en aquesta tasca. Perquè cap nació és veritablement laica. L’afirmació que pot ser-ho ha estat un pilar entre la intel·lectualitat liberal durant gairebé un segle. Fins i tot, alguns conservadors ho repeteixen ara. L’argument secularista és que el govern ha de ser neutral davant les concepcions contraposades de la bona vida. Regularment, se’ns ensenya que aquesta neutralitat és l’única manera de mantenir unida una nació pluralista i respectar les decisions personals dels ciutadans. D’acord amb aquesta concepció, el dret de l’individu a elegir els seus propis fins morals ha de tenir prioritat sobre qualsevol noció de quines finalitats són bones i veritables. Isaiah Berlin va advertir sobre això, que una societat organitzada al voltant d’un ideal moral comú és essencialment autoritària.
Però totes les societats estan organitzades al voltant d’una visió moral. També ara la progre i laïcista, el que passa és que és fragmentada i contradictòria, i els seus resultats són obvis: significa condemnar-nos a viure en modus de crisi.
Aristòtil tenia raó fa dos mil·lennis i mig. Com ara la tenen Dawson i MacIntyre, i fins i tot un lliberal, si bé que perfeccionista, com pot representar Raz. “La fi i el propòsit d’una polis —una ciutat, una societat— és la bona vida”, va dir, “i les institucions de la vida social són mitjans per a aquesta finalitat”. Més endavant: “Qualsevol polis que s’anomeni veritablement així, i que no sigui merament una de nom, s’ha de dedicar per tal de fomentar el bé”.
No és tan complicat, quan ho penses. La societat es forja per llaços de lleialtat mútua, afectes i amors mutus, i aquests afectes es nodreixen d’una idea compartida del que és bo: una visió moral. La societat és una aventura de significat compartit, i aquest comú denominador necessari és el cristianisme, la seva cultura i concepció moral; també, i de manera singular per a Catalunya, pel que fa a la seva realitat històrica i el que encara perdura com a llegat comú que ens uneix.
- Notícia de Catalunya (1): La capacitat de refer-nos
- Notícia de Catalunya (2): Qui hem estat i qui som?
- Notícia de Catalunya (3): El pensament polític català
Loading ...
