Notícia de Catalunya (3). El pensament polític català

Existeix un cos conceptual que pugui respondre a aquest nom? Els de sempre ho negaran -l’estrany seria el seu assentiment- malgrat que l’evidència és palmària.

Hi ha un pensament polític propi específic de Catalunya des del moment que hi ha catalans que al llarg de la història han pensat, actuat o ambdues coses, en el fet de fer col·lectiu de Catalunya, des de Catalunya i per Catalunya. S’obvia aquesta realitat, que s’estén des de la formació inicial de Catalunya a l’Edat Mitjana fins al nostre temps.

La tasca, no del tot abordada, però tampoc negligida totalment, és identificar els deu, dotze noms clau, aquells quina aportació significa un desenvolupament del paradigma català o un canvi substancial i reeixit dins del mateix paradigma. Perquè un cop extrets els seus perfils fonamentals de tots ells i efectuada la seva articulació, obtinguéssim aquell pensament polític català, que per a millor servei, encara podríem exigir-li una altra condició, malgrat que acostuma a ser implícita en l’obra de tots ells: haver representat la seva aportació a un llegat col·lectiu de signe ben positiu per al nostre poble.

Quan ens referim a un pensament polític català no presentem cap idea nativista, ans al contrari, com ho assenyala Tonybee en el seu “Estudi de la Història”, els països, els estats formen part d’unitats més àmplies, anomenin-se cultures o com fa ell, civilitzacions, i per tant les aplicacions locals del pensament de cada època, corresponen a matrius culturals molt més àmplies que el mateix país. Per citar un cas que, malgrat el seu interès, té pocs estudiosos a casa nostra: la influència del pensament de Maurras en la concepció de persones clau del Noucentisme català, Eugeni d’Ors entre d’altres.

La naturalesa històrica de Catalunya de ser un poble configurat molt aviat com a nació, com bé explica Pierre Vilar a “Catalunya en l’Espanya Moderna”, amb una forta consciència de si mateix i de posseir una cultura pròpia, en el sentit més complet del mot i ensems no haver estat mai un estat independent, i sí sempre formant part d’unitats més grans. Ha sigut així des del seu inici com a marca carolíngia, el seu paper guia dins el reialme d’Aragó i després com a part destacada d’aquest, Guerra Civil del s. XV inclosa, en l’exercici de les seves Constitucions en el marc de la monarquia imperial espanyola, fins a l’enfrontament i derrota amb la nova casa borbònica el 1714, l’interregne amb la reivindicació carlista dels furs, que acaba enllaçant amb el nou paradigma del catalanisme polític, que s’articula amb tota la nostra història des d’un renaixement -la Renaixença-, que necessàriament passa per una fase prèvia només cultural i, a partir d’ell ,desplegar-se, en unes coordenades tan diferents del passat com són les de finals del s. XIX i inicis del XX.

La característica comuna ha estat sempre maldar per un fort autogovern, aplicant-lo amb exigència, excepte en els períodes de decadència que, precisament ho són perquè impera el mal govern. Aquests elements són comuns al pensament polític català: concepció nacional sobretot cultural i a raó d’ella política, articulació amb institucions estatals més grans amb voluntat de lleis i governació pròpia, i això és el pactisme.

Aquest és un primer apunt en l’àmbit de les idees. Si bé, la clau de volta és la identificació dels noms clau i les seves aportacions lluny de la nostra capacitat i, per tant, intenció de resoldre ara aquesta qüestió. Senzillament, apuntem una necessitat que només pot ser fruit d’un treball col·lectiu i d’abast.

Però si volem, no en el terreny de les persones i sí el dels conceptes estructurants del pensament polític català un altre factor decisiu: El del cristianisme.

Nova notícia de Catalunya (1): La capacitat de refer-nos

Notícia de Catalunya (2). Qui hem estat, qui som?

 Loading ...