Hi ha un principi inqüestionable: tots els diners necessaris per al funcionament de les administracions públiques, incloent-hi els partits polítics, governs, parlaments… absolutament tot depèn del que paguem nosaltres, els ciutadans.
Aquest principi elemental té, al seu torn, una contrapartida igualment elemental: paguem perquè ens resolguin els problemes col·lectius i perquè aquells que ens afecten individualment tinguin una solució més fàcil! Ara, reflexiona un moment i pregunta’t si això respon a la realitat.
És evident que no. Cada dia, en qualsevol lloc del país, succeeixen fets, grans o petits, que demostren el contrari. Tenim dos exemples recents: un és la gestió de la mobilitat de les persones que utilitzaven el ferrocarril de la línia de Tarragona. Les solucions aplicades per les obres han estat concebudes al marge de les necessitats dels usuaris, simplement per complir amb l’expedient.
El segon exemple, més petit però igualment significatiu, són les obres al carrer Urgell de Barcelona. Aquestes, que s’allargaran fins a la primavera vinent, han aixecat un mur de fins a 6 metres en un costat del carrer, i el soroll és insuportable. Les obres no s’han plantejat per minimitzar l’impacte en la qualitat de vida o en l’activitat econòmica dels afectats, sinó simplement per cobrir l’expedient. I això sense entrar a parlar de la cita prèvia, l’administració “desapareguda en combat”, les llistes d’espera, les cues, els laberints burocràtics, i la impossibilitat de parlar amb algun responsable polític. Que aixequi la mà qui sàpiga qui és el seu regidor.
Per tant, és lògic que totes les enquestes, tant del CIS com del CEO a Catalunya, assenyalin la política com un dels principals problemes.
Les nostres necessitats van per una banda, mentre que els partits polítics escenifiquen la seva obra per una altra. Un exemple és la recent sessió del Parlament de Catalunya, que cada any hauria de ser un moment d’especial importància política. El balanç final, després de la intervenció de tots els partits i del president de la Generalitat, és molt pobre. Si deixem de banda el compromís de Salvador Illa de construir 50.000 habitatges en 6 anys, les propostes presentades són més aviat consignes ideològiques, poc o gens connectades amb la realitat.
Fins i tot quan plantegen solucions, ho fan sabent que no es podran aplicar, però queden bé davant la seva petita audiència ideològica. Problemes com la immigració, amb les seves dimensions positives i negatives, ni tan sols van aparèixer en el debat. Tampoc es va tractar de manera adequada el ràpid retrocés del català com a llengua primera d’ús social, les dificultats de les famílies amb fills per sobreviure, o l’estat de decadència de l’ensenyament públic. Les petites empreses i els treballadors autònoms, cada cop més ofegats per una burocràcia creixent, no van rebre l’atenció necessària. La situació dels trens de rodalia, per exemple, ni es va esmentar.
I què passa amb els impostos? Per què Catalunya és una de les poques comunitats que no ha deflactat els seus impostos per evitar que la inflació galopant que hem patit multipliqui artificialment el que hem de pagar?
La realitat és que paguem cada cop més, com indica l’esforç fiscal i la cunya fiscal, i estem mal servits. Això no funciona.
Els parlaments, que teòricament ens representen, van per lliure. Sembla que la seva missió sigui fer lleis sense parar, fins a ofegar-nos en burocràcia, duplicant mesures entre la legislació estatal i la catalana. Ara no cal fer més lleis, sinó destriar, simplificar i aclarir tot el cúmul legislatiu que ens ofega.
El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, afirma que un terç del PIB està fortament condicionat per una teranyina reguladora difícil d’aplicar i de complir. Es calcula que 2.000.000 d’empreses i gairebé 10.000.000 de treballadors estan llastats per un excés de regulació.
Els diputats no haurien de dedicar tot el seu temps a elaborar lleis, especialment quan molts no estan preparats per fer-ho. Podrien invertir el seu temps a atendre els ciutadans i estudiar a fons els problemes importants, fent propostes que, si tinguessin el suport majoritari, el govern hauria de complir.
Una altra tasca útil seria seguir l’aplicació de les lleis, observant què funciona i què no, i prendre nota per a futures legislacions. Ningú es preocupa de si les lleis compleixen els objectius pels quals van ser establertes. Podrien fiscalitzar millor l’acció de govern, fent-la més transparent i informant els ciutadans.
El problema és que molts diputats no estan preparats per fer aquestes tasques, i no es tracta de manca de diners. El Parlament disposa d’un pressupost abundant, i els partits polítics estan ben finançats.
A escala estatal, les subvencions als partits polítics el 2024 arriben a 52.704.140 euros. Un terç es distribueix proporcionalment al nombre d’escons obtinguts al Congrés dels Diputats; els altres dos terços, segons els vots obtinguts a les eleccions generals.
Els partits més beneficiats són: Partit Popular (18.883.685,48 euros), PSOE (14.830.982,82 euros), Vox (6.154.183,90 euros), Sumar (6.036.133,56 euros).
A Catalunya, el Parlament reparteix 9 milions d’euros entre les formacions polítiques. El 50% es distribueix segons els escons obtinguts, i l’altre 50% segons els vots aconseguits. El repartiment per al 2024 és el següent: PSC (2.190.333,73 euros), ERC (2.108.429,56 euros), Junts (2.016.743,36 euros), VOX (729.887,55 euros), i altres.
Aquestes subvencions, que es paguen en dotze mensualitats, es reajusten cada any segons l’IPC, un mecanisme que ells apliquen, però que no fan servir per ajustar els impostos dels ciutadans.
Tot està muntat per servir un cercle viciós en benefici dels partits, que són realitats autoreferenciades, plenes de persones mediocres i mal preparades. A això en diuen democràcia parlamentària i liberal, i els mitjans de comunicació, dependents també de subvencions i publicitat pública, ho presenten com una lluita pel poder, en què els ciutadans som un mitjà, però no el fi.