Només la família pot salvar Catalunya

Fa poc l’arqueòleg i investigador Eudald Carbonell alertava que la natalitat dels catalans és insuficient per assegurar-ne la supervivència i que “al ritme que anem, Catalunya desapareixerà en tres generacions”. No es tracta d’un pronòstic exagerat ni alarmista. Les projeccions a futur en matèria de natalitat són molt fiables. I no serà fàcil canviar la tendència persistent a la baixa de la natalitat autòctona.

Les dades són incontestables: Catalunya porta 44 anys consecutius amb una taxa de fecunditat per sota dels 2,1 fills per dona, que és el mínim necessari per mantenir la població. Actualment, la taxa està al voltant d’1,1, i baixant. És important tenir en compte que el col·lapse demogràfic té el seu origen no en les actuals dificultats econòmiques derivades de les successives crisis del segle XXI, sinó que va començar molt abans, precisament quan havíem aconseguit una prosperitat que cap generació anterior havia conegut.

Però l’enfonsament de la natalitat no només és un problema comunitari, sinó que és conseqüència d’una forma de vida que en l’àmbit personal acaba generant frustració, infelicitat, malalties mentals i suïcidis a l’alça, desorientació personal, sobretot dels més joves i com mai s’havien vist.

El que es prometia com alliberament de la dona en molts casos ha esdevingut la renúncia o marginació a un aspecte secundari de la seva vida d’allò que la fa autènticament feliç: ser mare, poder gaudir de la maternitat, veure créixer els fills i educar-los en la tranquil·litat i seguretat d’una família estable. Moltes dones que arriben als 40 anys i veuen que se l’escapa la possibilitat de ser mares se senten frustrades i enganyades. Aquest drama individual i col·lectiu té solució? Els diversos obstacles no són massa grans?

Per revertir l’actual crisi de natalitat és necessari dur a terme pactes fonamentals. No parlem de pactes polítics o socials, tot i que en un segon terme també hi poden ajudar, sinó de pactes personals i familiars. El primer és entre la dona i l’home. Cal un canvi a l’ordre temporal de prioritats a la parella. Per a la dona l’edat òptima per tenir els fills és entre els 20 i els 35 anys. Però avui en dia, ¿quantes dones estaran disposades a deixar en un segon pla o renunciar a les seves legítimes aspiracions individuals i professionals entre els 25 i els 40 anys, i deixar-les per més endavant? Per això és necessari un pacte conjugal, l’estabilitat i la fiabilitat del matrimoni, que dona als cònjuges una perspectiva comuna de vida que permet fer compatibles la maternitat i la realització professional o laboral de la muller.

Cada família s’organitzarà a la seva manera, però segons el que es proposa ella dedica els seus primers anys del matrimoni prioritàriament a la maternitat, sense haver de renunciar, si ho desitja, a una part del seu temps pels estudis o a un treball compatible amb la cura dels fills. I l’home assumeix el compromís que quan els fills ja tinguin certa edat, facilitarà que la muller pugui ampliar la seva dedicació a la feina, reduint ell les activitats fora de casa i dedicant-se més a la família, quan els fills ja són més grans i més important és el paper del pare.

Però aquest pacte conjugal no serà suficient en molts casos, ja que els sous baixos de molts joves i l’alt preu de l’habitatge dificulten molt formar una família i tenir fills. Cal també la implicació dels pares, i dels avis si és possible, que certament ja es dona en molts casos, però que s’ha d’eixamplar encara més. ¿De què serveix rebre tota l’herència quan tens 50 o 60 anys, quan la teva vida ja està decidida en els aspectes més importants, com el de ser pare o mare? ¿No és millor que la solidaritat familiar entre generacions es doni quan els fills o els nets encara són a temps de crear una família i tenir fills? Normalitzar que els fills que ho necessiten puguin disposar almenys d’una part dels estalvis i recursos dels més grans per permetre la continuació de la nissaga familiar. Això, és clar, requereix un pacte de confiança entre generacions i el compromís dels fills i dels nets que quan els pares o avis siguin grans i necessitin la seva ajuda, hi podran comptar.

Es tracta de superar l’individualisme que eludeix els compromisos permanents i estables, posar la confiança en els vincles familiars i reforçar-los. Només aquests ens poden treure dels atzucacs en què es troben les noves generacions a l’hora de poder formar una família, i que es troba el país a conseqüència de la crisi de natalitat.

Aquests pactes matrimonials i intergeneracionals avui són realment contraculturals i cal un canvi substancial en la manera d’enfocar la vida, les prioritats i les relacions personals. Però tot i les dificultats que poden presentar, són més realistes, més realitzables, que les promeses en va dels governants, que fa dècades que saben que hi ha un problema greu d’habitatge, i no hi posen remei. Que saben que s’haurien de conciliar horaris laborals i familiars, però els canvis van a pas de tortuga. Desenganyem-nos, allò que no puguem aconseguir nosaltres mateixos al nostre entorn familiar, no ens ho aconseguiran els governants.

Article publicat al Diari de Girona el 15 de juliol.

Es pot llegir una versió ampliada al número 111 de la revista Esperit.

Twitter Carles Ros