No tots els morts valen el mateix

Hi ha una regla no escrita en el sistema de comunicació i en les polítiques públiques del nostre país: no tots els morts valen el mateix. La mort, que en la seva dimensió humana és sempre una tragèdia irreparable, adquireix en la vida pública valors desiguals, intensitats mediàtiques diferents i jerarquies morals que no sempre tenen relació amb la magnitud real del problema.

Això és especialment visible en el terreny de la violència dins la parella, convertida en un símbol polític de primer ordre i, com a tal, gestionada sota paràmetres que sovint tenen més a veure amb la ideologia que no pas amb la realitat.

La mort d’una dona a mans de la seva parella és, sens dubte, una catàstrofe íntima i moral. Ningú no pot relativitzar el dolor de les víctimes ni el drama que destrueix famílies senceres.

Però quan parlem de polítiques públiques, hem d’adoptar un altre registre: el registre comparatiu, l’anàlisi proporcional, la necessitat de prioritzar recursos i d’identificar problemes en funció del seu impacte real.

I és aquí on emergeix la primera distorsió.

Cada any a Espanya es registren entre 40 i 50 feminicidis de parella. La xifra és relativament estable, i tot indica que el 2025 no superarà amb facilitat la quarantena. És una xifra petita en relació amb un país de 50 milions d’habitants, dels quals més de la meitat són dones. Parlem, per tant, d’una afectació mínima des del punt de vista estadístic. No és insignificant emocionalment —una sola mort ja és massa—, però sí que és molt poc significativa en termes de prevalença.

La segona dada desconeguda és que Espanya és un dels països d’Europa amb menys feminicidis de parella. Només Itàlia i Grècia presenten xifres inferiors. Els països nòrdics, centreeuropeus i anglosaxons —habitualment presentats com a referents morals— tenen taxes molt més altes. La realitat, doncs, contradiu l’escenari d’emergència permanent que sovint dibuixen les campanyes oficials.

Si observés la nostra realitat algú que desconegués les dades, arribaria a la conclusió que vivim sotmesos a una allau de feminicidis. Les pàgines dels diaris, els informatius televisius, les campanyes institucionals i les concentracions públiques després de cada cas transmeten un clima d’epidèmia social. No hi ha cap altre fenomen delictiu que tingui un tractament mediàtic comparable.

Com s’explica aquest desequilibri?

La resposta és política: l’assassinat de dones per les seves parelles s’ha convertit en la pedra angular d’un relat ideològic concret, el feminisme de confrontació, que es fonamenta en la premissa que l’home oprimeix, agredeix i mata la dona pel sol fet de ser-ho. A partir d’aquí, la realitat es reinterpreta perquè serveixi aquest marc conceptual. Tot el que queda fora d’aquesta narrativa —per més greu que sigui— queda relegat o silenciat.

Mirem les dades globals. En els primers nou mesos del 2025, s’han produït a Espanya 273 homicidis i assassinats. La majoria de les víctimes són homes. Els feminicidis de parella representen aproximadament un 15% del total. La pregunta és inevitable: per què el 15% acapara gairebé el 100% de l’atenció pública, mentre que el 85% restant és pràcticament invisible?

La resposta és incòmoda: perquè aquest 85% no serveix a la narració dominant. Homes assassinats, persones mortes en baralles, venjances, crims socials, ajustaments de comptes… No hi ha relat simbòlic ni un enemic ideològic clar. No hi ha bandera política fàcil. Per això, aquestes morts no “interessen”.

El desequilibri es fa més notable quan comparem els feminicidis amb un altre drama que s’estén silenciosament: els suïcidis.

L’any 2024, només entre joves de 15 a 19 anys, es van registrar 76 suïcidis. Això és:
– més que les dones assassinades en tot un any,
– i en una població molt més petita, de pocs centenars de milers.

Si fem l’exercici estadístic que s’utilitza habitualment en salut pública —comparar prevalences—, la magnitud del problema és brutal: la incidència del suïcidi juvenil és incomparablement superior a la dels feminicidis de parella. Però no hi ha campanyes massives. No hi ha minuts als informatius. No hi ha plans de xoc, ni lleis integrals, ni concentracions públiques, ni manifestos. Els joves que decideixen posar fi a la seva vida no formen part del relat. I, per tant, no existeixen.

La pregunta que s’imposa és d’una gravetat enorme: quin valor té una vida? I, sobretot, qui decideix el seu valor?

Si els governs dediquen recursos ingents, una atenció mediàtica desproporcionada i una arquitectura legislativa multimilionària a un fenomen que afecta 40 o 50 persones l’any, però obvien una tragèdia que afecta milers de famílies cada any, és que el criteri no és sanitari, ni criminològic, ni social. És ideològic.

I quan la ideologia ordena la realitat, la política pública es deforma. El que hauria de ser un debat sobre prioritats, dades i prevenció es converteix en un ritual simbòlic. No es tracta de resoldre problemes, sinó de sostenir una narrativa.

És per això que cal tornar al principi: no tots els morts valen el mateix. Uns reben tota la llum i, amb ella, pressupostos, departaments, programes, campanyes, lleis i càrrecs. D’altres, els més nombrosos, queden en la penombra, abandonats a la seva sort, simplement perquè no reforcen el relat del poder.

Si volem una política pública justa, racional i eficaç, cal trencar aquesta jerarquia moral artificial i establir una nova pauta: la importància d’un problema ha de dependre de la seva magnitud real, del seu impacte social i del seu cost humà, no de la seva utilitat per reforçar una ideologia.

Només així podrem construir un país on les morts, totes, tinguin el valor igual i innegociable que mereixen.

 Loading ...