Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, dona compte d’allò que podríem anomenar les fortaleses bàsiques de Catalunya, allò que és capaç de dotar de continuïtat el país malgrat les adversitats. Una d’aquestes fortaleses, segons ell, és la casa pairal, la llar, la família. Això es va fer palès en els difícils anys quaranta i cinquanta del segle passat, quan el català com a llengua, les tradicions i el coneixement de la nostra realitat es van mantenir gràcies a la feina interna i discreta de les famílies. Cap a finals dels cinquanta, aquesta feina va començar a fer-se visible a través d’organitzacions i entitats que s’anaven creant.
Tanmateix, avui dia, aquesta família està malmesa. Quan parlo de família, em refereixo a la unió entre un home i una dona amb la vocació de tenir descendència, educar-la i establir un marc de relacions estables que ofereixin garanties de seguretat i continuïtat.
La taxa de nupcialitat catalana (el nombre de matrimonis per cada 1.000 habitants) és de les més baixes d’Espanya. Si corregim aquesta taxa pel factor d’envelliment de la població, Catalunya se situa en el primer lloc, perquè altres comunitats, com Castella i Lleó o Extremadura, tenen una taxa menor degut al pes de la població en edat avançada, que ja no està en edat de casar-se. La taxa catalana és de 3,46, mentre que la d’Espanya és de 3,74, i la de Madrid, per exemple, és de 4,03, una xifra sensiblement millor que la catalana.
Tot i que es casa poca gent, Catalunya ocupa també un lloc destacat en taxa de divorcis, amb 1,81 divorcis per cada 1.000 habitants, lleugerament per sobre de la mitjana espanyola (1,7) i igual que Madrid. València, Canàries i Balears, amb un fort component turístic, tenen taxes de divorcis més elevades.
Encara que no es pugui establir una relació directa, si comparem els resultats PISA en educació amb les taxes de divorcis, observem que entre les deu primeres comunitats en resultats PISA no n’hi ha cap que tingui una taxa de divorcis per sobre de la mitjana espanyola, excepte Astúries, que arriba a l’1,75. Castella i Lleó, la comunitat amb millors resultats, té una taxa d’1,33, mentre que Madrid, que ocupa la quarta posició, es troba en l’1,70. En canvi, en els últims llocs, un dels quals és ocupat per Catalunya, trobem comunitats amb taxes de divorcis molt altes, com Canàries i Balears.
No hi ha una única causa per explicar el mal rendiment escolar, però sens dubte l’estabilitat familiar forma part de l’equació. Des dels anys vuitanta, els estudis sobre capital humà i capital social, localitzats en la família, han demostrat que una família educadora, fins i tot amb fills en una escola mediocre, obté millors resultats que una família que no s’ocupa de la formació dels fills, malgrat que aquests vagin a una escola de reconeguda qualitat. El 60% de la determinació dels resultats finals depèn de la família.
El problema a Catalunya és que la concepció cultural imperant no afavoreix els vincles sòlids i estables. A més, la dificultat d’accés a l’habitatge impedeix que aquests vincles es consolidin en llars.
Ja el 2010, un estudi del sociòleg Javier Elfo, Diversidad de familias ante la educación de los hijos, identificava quatre tipologies familiars: la família progressista (23% del total), la conservadora (30,5%), la conflictiva (15,2%) i la convivencial harmònica (32%).
Aquest estudi advertia que la família conflictiva no tenia capacitat educadora, i a més, estava composta per famílies amb ingressos baixos, cosa que es reflectia en els mals resultats escolars dels fills. Això és explicable, i aquí hi ha tot un terreny d’acció socioeconòmica. Però és que el grup de la família progressista, format per persones amb ingressos alts, era el següent en mals resultats educatius. Aquest és el problema de fons. Això passava fa quinze anys, i no sembla que la situació hagi millorat.
Es podria pensar que aproximadament un 40% de les famílies catalanes tenen dificultats per acompanyar els seus fills en l’educació. Tot i això, les polítiques governamentals i les lleis ignoren aquesta situació i la importància de la família.
Naturalment, intervenen altres factors, com l’aula, que inclou el professorat, l’assignatura i el conjunt d’alumnes que reben l’ensenyament. El fracàs escolar a Catalunya no és exclusivament responsabilitat del professorat, però sí que tenen un paper important en aquests mals resultats.
L’escola en conjunt, amb el seu ideari (si en té), la metodologia i la manera d’aplicar el pla d’estudis també és un factor rellevant. A més, el pla d’estudis, el temps de lleure, els hàbits i els amics completen el panorama. Finalment, la societat en general i els valors que promou juguen també un paper determinant.
Pensar que Catalunya pot obtenir bons resultats només amb comissions tècniques és un error. Sense un major nombre de famílies educadores, sense una major capacitat del professorat i sense una educació en virtuts, no sortirem d’aquesta crisi. Les comissions i les “pedagogies” no ens trauran d’una crisi profunda, que l’educació reflecteix de manera descarnada, però que és en l’arrel de la nostra societat i de les seves institucions, especialment les polítiques.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
