No, ambdues coses són incompatibles. La presidència de la Generalitat de Catalunya no pot estar supeditada als interessos conjunturals del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el seu líder de torn. Catalunya no és una simple regió més d’Espanya, i el seu govern ha d’actuar amb independència de l’agenda del Govern central.
Això ha quedat palès en el recent Congrés del PSOE a Sevilla, on la presidència de la Generalitat va fer acte de presència de manera innecessària. Hauria estat prudent evitar aquesta participació al·legant raons d’agenda, però ni tan sols es va considerar l’opció, ja que el president no només havia d’estar-hi, sinó que volia ser-hi. Forma part del projecte de Pedro Sánchez, des d’una posició subordinada.
Avui, en aquestes circumstàncies, la presidència de la Generalitat de Catalunya perd sentit en comparació amb les de Tarradellas, Pujol o fins i tot les de Maragall i Montilla, tots dos socialistes, però que mantenien un caràcter propi.
La Generalitat no pot barrejar-se amb la defensa dels interessos partidistes d’un govern desgastat pels seus errors i presumptes escàndols de corrupció. No pot donar suport a una narrativa en què els jutges són titllats de polititzats i partidistes només quan les seves decisions van en contra dels interessos del PSOE. La Generalitat té el deure de defensar els interessos de Catalunya i no involucrar-se en batalles que no beneficien els catalans.
És inacceptable veure el president de Catalunya en un acte polític, aplaudint i reconeixent dirigents del PSOE que han estat reiteradament condemnats per corrupció i que romanen en llibertat gràcies a decisions qüestionables del Tribunal Constitucional, convertit en un simple instrument del Govern.
El president de la Generalitat no pot estar en un esdeveniment on es declara que es vol “reforçar el lideratge de Pedro Sánchez”, quan la seva prioritat hauria de ser la defensa dels interessos de Catalunya i el seu autogovern, no el suport a un líder que representa els interessos de l’Estat espanyol.
Les conclusions del Congrés del PSOE són reveladores
En el punt sobre finançament autonòmic, es parla d’un “finançament singular per a Catalunya“, el que els republicans anomenen “concert”, però en realitat, res no queda clar. La redacció final apunta a un nou acord buit:
“La reforma del sistema de finançament autonòmic haurà de garantir més recursos per a totes les comunitats autònomes, reforçant els serveis públics i reconeixent les singularitats i les diferents variables determinants en el seu cost”.
No només és ambigu, sinó que resulta incompatible amb el que es va prometre en el pacte amb Esquerra Republicana, rebutjant, a més, el principi d’ordinalitat, segons el qual la posició que ocupa una comunitat en relació amb el que aporta ha de ser equivalent a la que ocupa en el repartiment de recursos. Ni tan sols la delegació catalana va plantejar una esmena al respecte.
Astúries i Castella-la Manxa, comunitats governades pel PSOE, s’hi van oposar, mentre que Navarra, amb el seu règim foral, ho va ignorar. A més, el compromís sobre la reducció del deute públic català, que incloïa la condonació de 15.000 milions d’euros, ha estat diluït a favor d’una distribució “federal” per a tots els territoris.
Una vegada més, el concepte de “federalisme” s’utilitza per homogeneïtzar i mantenir Catalunya lligada al règim general de finançament, sense opcions clares per alleujar el seu gran dèficit fiscal, especialment si desapareix el principi d’ordinalitat.
Ja no hi ha una “singularitat” per a Catalunya, sinó “singularitats” per a totes les autonomies, repetint la filosofia del “cafè per a tothom”, un concepte que no oblidem que va ser impulsat pel PSOE per evitar l’existència de comunitats diferenciades com Catalunya, el País Basc i Galícia, previstes a la Constitució.
La combinació d’una Generalitat subordinada al Govern espanyol, una immigració massiva, una natalitat en declivi, un sistema educatiu en crisi, la incapacitat per formar noves famílies per factors com l’habitatge, entre molts altres, i el turisme convertit en pilar de l’estratègia del PSOE, assenyala un present i un futur incert per a Catalunya. I el pitjor és que aquesta situació no sorgeix d’un règim imposat per la força, sinó de les decisions dels mateixos catalans i els seus representants polítics.
Ja no hi ha una singularitat per a Catalunya, sinó singularitats per a totes les autonomies, repetint la filosofia del cafè per a tothom, un concepte que no oblidem va ser impulsat pel PSOE Share on X
Loading ...
