Vaig tenir una decepció en relació al “procés”. Una més. Tenia una petitíssima esperança que entre els periodistes, els meus col·legues de professió, s’havia pogut obrir un petita escletxa d’autocrítica en relació a com s’ha informat al llarg d’anys sobre tot allò referent al “procés”. Però res de res, malgrat les evidències.
Jordi Évole va reunir al programa “Salvados” de La Sexta a cinc periodistes, tots estrelles mediàtiques actuals, tots treballant a la televisió o la ràdio en aquest moment. Tres eren de Catalunya, dos de Madrid. L’objectiu era precisament analitzar com s’havia informat, com havien actuat els mitjans, en relació a aquell procés.
Ni un sol dels periodistes assistents va reconèixer que potser alguns aspectes de la tasca periodística no s’han fet bé. Pitjor de llarg, molt més allunyats de la realitat, més tancats, els periodistes dels mitjans públics catalans, en la majoria dels quals és ben evident per al més imparcial dels observadors que l’esbiaixament informatiu és extrem. No van reconèixer res. Segons els participants en el debat, ells tot ho han fet perfecte! I plural! La informació emesa o publicada per ells ha estat sempre veraç, ponderada.
Fins i tot es van reproduir les proclames abrandades per ràdio d’una de les periodistes participants en el debat del dia en que es va aprovar i no es va aprovar, segons com es miri, la República catalana. Era un míting radical molt més que un programa informatiu. Però per a ella era la suprema veritat.
Va quedar molt clar que alguns periodistes no informen. Ni tan sols opinen, fent la tasca més substancial del periodisme, que és narrar allò que ha succeït, i separar la informació de l’opinió.
Però encara més enllà: es va fer palesa la no separació de la militància política o ideològica de la informació. No s’informa en molts casos d’allò que ha passat, sinó d’allò que l’informador voldria que hagués passat. Evidentment, això darrer en tot cas correspondria a la valoració, a l’opinió.
La militància entregada a una causa, i més tan sentimental com la dels nacionalismes, té una altra component: la d’incapacitar per veure la veritat. El periodista que així actua no és un observador de la realitat, sinó un hooligan d’una causa. No es fa periodisme, es fa agit-pro.
