En els passadissos de la diplomàcia salta un cor d’incertesa. Europa una vegada més sembla que està niant el precipici de la història perquè les seves tensions amb motiu de la guerra entre Rússia i Ucraïna s’han escalat fins a nivells perillosos. Com sempre, la qüestió es debat entre la diplomàcia i l’acció militar.
Emmanuel Macron, el president de França, ha encès la metxa en plantejar la possibilitat d’enviar tropes europees a Ucraïna. En una conferència de premsa després d’una cimera sobre aquest país, Macron declarà: “no cal descartar res. Farem tot el possible per evitar que Rússia guanyi aquesta guerra”, i aquest “no descartar res” incorporava l’enviament de soldats a aquella guerra. La iniciativa de Macron va ser ràpidament desmentida per tots els seus aliats europeus, Alemanya, Regne Unit, Suècia (que ha recuperat el servei militar obligatori), Polònia, Hongria, República Txeca i també Espanya i Itàlia, a més dels EUA. Tots han afirmat, no només la negativa a enviar tropes, sinó a participar a distància amb elles, perquè la iniciativa de Macron va ser posteriorment matisada en el sentit que l’enviament no significava l’enfrontament directe amb els russos.
Però, quan les aigües semblaven recuperar una certa tranquil·litat, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha tornat a encendre una altra metxa en declarar la necessitat de preparar-se per a la guerra, advertint, això sí, que aquesta no tenia perquè produir-se, però que era necessari preparar-se.
La quasi unanimitat dels països europeus a endegar aquesta possibilitat no pot fer ignorar l’escalada que s’ha anat produint en el cas d’Ucraïna: de proporcionar armament defensiu i lleuger s’ha passat a enviar tancs, artilleria i míssils d’abast intermedi d’última generació, i de negar la possibilitat d’enviar avions de combat, a entrenar pilots perquè puguin utilitzar-los. És a dir, ens han fet menjar la carxofa del conflicte full a full i no a poc a poc perquè no ens ennueguéssim.
Cada vegada més la dinàmica recorda el preludi de la II Guerra dels Trenta Anys que Europa va dur a terme entre 1914 i 1945 i que va desembocar en la destrucció de la societat europea i en l’inici d’una amenaçadora Guerra Freda. Aquest període que va començar amb la I Guerra Mundial va ser un suïcidi de la mateixa civilització europea. Van passar del victimisme tecnològic i econòmic a, com descriu Blom en el seu llibre “Fracture”: “els propis cossos es transformaren en una matèria primera de mort, quasi indistingible de blanc, marró i gris que l’envoltava transformant tot plegat en un llim omnipresent que feia pudor de cadàvers i excrements humans i s’empassava cossos sencers com un pantà podrit”.
En altres termes, el gran dissident del poder soviètic Aleksandr Soljenitsin en el seu discurs en rebre l’important premi Templeton de 1983, aquella guerra: “va tenir lloc quan Europa, plena de prosperitat i abundància, va caure en una fúria d’automutilació”… “l’única explicació possible per a tot això és un eclipsi mental entre els líders d’Europa per la seva pèrdua de consciència d’un Poder Suprem per sobre d’ells”.
Soljenitsin en la seva intervenció feia una pregunta que ara és absolutament pertinent en el cas d’Ucraïna “no era tant la de per què va començar la I Guerra Mundial, com la de per què va continuar, quan a principis del 1915, mig any després d’haver-se iniciat el conflicte, era evident que la guerra estava estancada. Per què, aleshores, ningú va tenir l’autoritat per dir “Alto!”: feu servir el fre d’emergència que evitaria que el tren de la civilització occidental es precipités des d’un pont tancat a un abisme de destrucció”.
És exactament la situació en la qual ens trobem avui, on el conflicte real no és l’agressió de Rússia, que té una capacitat militar convencional limitada com es manifesta a Ucraïna, sinó la qüestió ideològica que impera en molts governs europeus, començant per Von der Leyen i acabant per Sánchez, que veuen amb mals ulls i demonitzen a Rússia, que es presenta com alternativa cultural i moral.
.S’ha dit, pel tort i pel dret, que Rússia no té capacitat militar per atacar a Europa. El seu potencial econòmic equivalent a l’italià no dona per a grans alegries militars. Rússia no és l’URSS. Hi ha molt interès ideològic i geopolític que res té a veure amb l’amenaça militar russa contra Europa i sí que amb la lluita de cultures i d’interessos geoeconòmics.
En cap cas els ciutadans d’Europa hem de deixar-nos endur per la propaganda sistemàtica de governs i mitjans que volen empènyer en aquesta direcció. No volem que els nostres fills i nets siguin destruïts per un altre holocaust europeu. No volem repetir els errors del passat de la mà d’uns líders que han perdut tot sentit de la pau i la justícia, que castiguen Rússia fins a posar-nos en risc de conflicte bèl·lic i assumeixen que Israel ja hagi matat 30.000 persones, en la seva immensa majoria ciutadans, en la seva resposta a l’agressió de Hamàs.
