Illa no és el president que Catalunya necessita, considerant el resultat assolit i el govern que pot formar. No arriba al 28% dels vots, té tan sols 42 diputats sobre 135 escons, un 31% i només representa el 17% del total d’electors. Un govern en solitari seria gairebé tan poc representatiu i inclusiu com el de l’ensorrament d’ERC i Aragonès. L’addició d’uns dels derrotats a les eleccions, els Comuns, amb el seu minso 5% i havent perdut una quarta part d’escons, no expressaria cap sentit col·lectiu que representi la voluntat dels catalans.
El suport a la investidura per part d’ERC, no resoldria la qüestió de la representativitat del govern l’endemà de la votació.
Només un tripartit, format per dos grans derrotats i un clar guanyador tindria una significació suficient, almenys per a una gran part de l’electorat. Per tant, tan sols el tripartit d’infausta memòria té fonament democràtic.
Una altra cosa són els seus continguts; ni tan sols el petit establishment del Cercle d’Economia, dubta que Catalunya està a un fil de distància de davallar seriosament; històricament. Necessitem un president fort, amb autoritat davant el govern Sánchez i certament aquesta no és la persona del reiterat “gracias Pedro”; un subaltern seu, amb tots els mèrits personals que vulguin, però subaltern.
I això no sé si ho arranjaria amb un tripartit, majoritàriament dependent del govern espanyol, el primer des de la recuperació de la Generalitat, perquè en l’anterior tripartit, el lloc dels Comuns l’ocupava Iniciativa sense presència en la governació espanyola. Aquesta sí que seria una ruptura històrica, si la nostra mirada depassa la perspectiva que dona el vol gallinaci al qual ens hem acostumat. Molt més gran que la pèrdua de majoria independentista, que en definitiva, era un resultat de fa quatre dies.
El risc, ara sí escandalosament greu de la llengua catalana com a llengua social, el resoldran des del “gracias Pedro”?
Abordaran el finançament, fins i tot en termes tan prudents com els que assenyala l’última declaració del Cercle d’Economia?
Tindrem el traspàs i la inversió que manca a Rodalies?
Assolirem competències sobre una immigració que ens desborda com es veu a molts pobles i ciutats de Catalunya?
Demanem menys encara: es compliran les sentències pendents d’aplicar per part del Govern espanyol sobre vulneracions de competències de Catalunya? Una qüestió insòlitament oblidada. No cal seguir, la idea és clara.
Però, Puigdemont tampoc és la solució.
Certament, té la mateixa legitimitat que Sánchez per reclamar que la seva candidatura sigui votada al Parlament, però a més de l’acord per governar amb ERC, necessitaria l’abstenció dels socialistes i això és impossible, excepte si ambdues parts, especialment la de Madrid, considera que l’intercanvi és seriós i per negativa. Si jo no governo aquí, tu no ho fas allí. Però ara com ara aquesta contundència no existeix per part catalana, i per tant Puigdemont no arribarà a la meta.
Tanmateix, si l’assolís, la manca d’inclusió i representativitat del govern de Puigdemont seria igual o més gran que en el cas d’Illa i estaríem en la mateixa tessitura. Només un govern per sobre dels partits, amb persones de gran vàlua i reconeixement per part de diferents sectors, podria suplir la mancança electoral, però ai las!, no hi hauria botí pel partit i això avui en dia és pecat mortal.
Però, és que a més, en tots els casos es dona un govern no només esquifit democràticament, sinó que es fa a esquena dels catalans. Perquè no sabem què pensen fer. S’aliarien en nom de quin programa, per assolir quins compromisos, quins objectius? A què es comprometen en concret i de manera tangible?
Catalunya necessita una solució a l’holandesa. Han tardat mig any, però han pactat un programa que presenten al Parlament i als ciutadans per formar un govern heterogeni de quatre partits, amb un denominador comú: el programa de govern.
I no era fàcil. Va guanyar la dreta alternativa i molt contrària a la immigració musulmana, i el pacte s’ha aconseguit amb un partit liberal que ja estava en el govern, un partit demòcrata cristià de nova fornada i un altre també nou, el BBB, una reacció pagesa i ciutadana a la política agrària i ambiental de la UE. Tot plegat difícil de lligar. Però, els fonaments ho han fet possible. El guanyador ha renunciat a ser primer ministre i l’han anat a cercar en una personalitat amb experiència política, però que ja no està en l’actual fragor de la batalla partidària.
Modelin-ho com vulguin, però aquí tenen els vímets que necessitem per trenar un govern més representatiu i inclusiu: majoria suficient al Parlament, programa i compromisos clars i públics amb la ciutadania i un president que no és de cap dels quatre partits per poder arbitrar i dirigir forces tan diferents.
Ja n’hi ha prou de vendre’ns “grans lideratges” que només són venedors de vetesifils, això sí, de posat rigorós, o a 600 km de distància, veritables tafurs del Mississipi.
Necessiten bons governs inclusius, amb voluntat de presentar i complir compromisos, i amb presidents que no hagin d’anar donant gràcies per les cantonades, ni d’enfrontar-se per sistema; només quan cal.
Loading ...
