Estem sortint de la crisi sanitària i ens endinsem en la tempestuosa crisi econòmica. Aquesta situació ens està portant, i ens portarà encara més, a una tensió molt important. Quan les coses no surten bé, hom paga les conseqüències.
Aquesta és terra fèrtil per a la polarització i la crispació, especialment a Espanya, on sempre han estat presents les plaques tectòniques de les dues Espanyes. Davant aquest polvorí, els partits polítics han decidit alimentar-lo en lloc de posar-hi concòrdia. Malauradament, aquesta actitud dels polítics ja és un costum arrelat a casa nostra. I aleshores, qui hi posa pau? Teòricament, els periodistes haurien de ser un dels col·lectius cridats a tenir un paper rellevant en aquest sentit. El periodisme és capaç de sortir de l’òptica subjectiva i centrar-se únicament en l’objectiva, en els fets, en informar. Ara bé, llegint la majoria de mitjans d’aquest país, sembla que cadascun ha pres partit per una Espanya, i un cop situats a la trinxera, no paren de llançar munició contra l’enemic, és a dir, l’altra meitat d’Espanya.
Per tant, gran part del periodisme en comptes d’intentar mitigar la polarització, alimenta el monstre d’arguments, i així inflama encara més el greuge que senten les dues Espanyes entre sí. Per exemple, amb la crisi del coronavirus, segons quin diari es llegeix, en un mateix dia i fins i tot amb les mateixes dades exposades, el govern espanyol és considerat un dels governs més eficaços del món contra el virus, segons els mitjans de l’Espanya progovernamental, o és considerat un perill per la seva omissió i errors en la gestió, segons els mitjans de l’Espanya de l’oposició.
Un segon argument per il·lustrar aquesta manca d’imparcialitat dels mitjans és que, quan en alguna ocasió m’han preguntat sobre quin mitjà de comunicació consultar per tal de poder informar-se de la forma més fidedigna possible de la realitat, he hagut de recomanar diversos mitjans, acompanyant cadascun del seu posicionament polític. Com és lògic, molt sovint l’interlocutor ha posat cara de pòquer, estimant tot el temps que necessitaria per tal de poder informar-se de forma més o menys correcta segons el meu criteri.
És essencial que en els moments tan difícils que vivim torni a haver-hi una majoria de bons periodistes que permetin a la societat separar la mentida de la realitat.
Aleshores, com identificar el bon periodista?
Per resumir, ningú sap el que vota un bon periodista. Un dia penso que vota un color i el següent penso que vota el contrari. Aquest és un bon senyal. A més, el bon periodista és capaç de fer el mateix titular amb unes dades i les oposades. Per exemple, ja han estat diverses les notícies que han aparegut referents a que els països amb dones com a màxim dirigent (Nova Zelanda, Alemanya, etc.) han sortit més ben parats del coronavirus que aquells governats per homes. Doncs bé, el periodista que redacta aquesta notícia s’hauria de fer la següent pregunta: faria la mateixa notícia si haguessin estat els països amb responsables masculins els qui haguessin afrontat millor la crisi? Si la resposta és negativa, significa que el periodista està implícitament opinant, perquè en el primer cas explica correctament la realitat, fet que és lloable, però en el segon estaria ometent la realitat que en el primer cas sí explica.
En periodisme, ni els tòpics ni el políticament correcte pot existir. Un periodista informa. El més senzill és opinar, com fan la majoria de periodistes (i un servidor), però el que és realment complicat és informar de forma objectiva. Proveu-ho i veureu que no és gens fàcil.
Aquesta és terra fèrtil per a la polarització i la crispació, especialment a Espanya, on sempre han estat presents les plaques tectòniques de les dues Espanyes Share on X
