Hi ha dues grans qüestions que en una societat democràtica haurien de ser objecte d’un ampli i racional debat, però que especialment en el cas de Catalunya i també d’Espanya no es produeix perquè el pensament polidament correcte ja assenyala el resultat final abans que es coneguin les conseqüències que presenta la nostra situació en matèria demogràfica. I això és així perquè tant el liberalisme progressista, la socialdemocràcia de gènere i l’esquerra queer dominen l’escena política i per la seva manera de fer no admeten debats que contradiguin els seus dictats ideològics, i sobre la natalitat i immigració en tenen molts.
Ara mateix La Vanguardia, amb la lletra del seu director Jordi Joan proclama, literalment que “Espanya necessita immigrants per garantir el seu futur”. Ja està. Així de senzill. Doncs bé, aquesta frase és falsa i conté elements que situen avançar per camí equivocat.
La realitat és que Espanya necessita natalitat, tenir fills, i per tant formació de família i estabilitat de les mateixes per disposar de bones capacitats educatives i a més ha d’auxiliar-se amb cura, a curt i mitjà termini, de la immigració. En altres termes: la immigració és una necessitat per ara, però no és la solució.
Expliquem-ho
La taxa de natalitat és molt baixa, neixen poques criatures i massa, la meitat, ho fan fora del matrimoni. El resultat és que des del 2015 moren més persones de les que neixen i, com la població creix, el que s’està produint és un procés de substitució d’autòctons per nouvinguts.
El 2021 l’índex de fecunditat, és a dir el nombre de fills per dona, era de només 1,19 i entres les dones autòctones amb prou feina arribava va a l’1,1, la meitat del que necessitaríem. Mentrestant, els avortaments ja signifiquen quasi el 20% del total de naixements.
Hi ha molta literatura científica que assenyala com la baixa natalitat genera una menor productivitat en el marc dels models de desenvolupament econòmic endogen. Hi ha una sèrie de factors que ho expliquen. Per tant, en si mateixa, que una població tingui pocs fills és un problema que afecta greument l’economia.
Però és que a més en el nostre cas l’apel·lació a la immigració determina aprofundir el que constitueix el handicap més gran pel nostre benestar i prosperitat: la millora necessària de la productivitat. El PIB de Catalunya, i també d’Espanya, creix més en aquests anys que a la UE, però al mateix temps ens allunyem de la convergència amb la seva renda mitjana, i això és perquè la població creix molt menys que ho fa el PIB, fet que determina un empitjorament de la productivitat. En els últims anys el PIB de Catalunya ha crescut un 37% i la població ho ha fet un 25%. A la zona euro el PIB ha crescut menys, un 30%, però la població només ho ha fet un 8%. La relació entre PIB i població és d’1,48 per a Catalunya per 3,75 a l’eurozona i això vol dir una millora de renda dues vegades i mitja superior en l’àmbit europeu.
La causa d’aquest fet és la immigració. Creix el PIB en termes absoluts, però baixa la renda. Aquest fet és a causa que la major part de la població immigrant no aporta, segons tots els estudis fets, “substituts perfectes en el marc de treball”, sinó que s’integren a activitats de baixa productivitat, de manera que el salari mitjà de l’immigrant és de 29,2 punts inferior al dels treballadors espanyols. Aquesta afirmació té una excepció en sentit contrari, però que afecta un grup reduït d’immigrants, que són aquells que venen a ocupar càrrecs de responsabilitat o que tenen coneixements tecnològics, són originaris d’Europa o dels EUA i en aquest cas el seu salari és 16,1 punts superior al salari mitjà. Però és clar, això és una minoria. La característica general és que la immigració té una baixa productivitat.
Aquest fenomen es pot observar en el cas de Barcelona ciutat, on la població d’aquest origen ja s’acosta al 30% i alhora es produeix un gran envelliment, que s’accentuarà amb la jubilació del baby boom. Doncs bé, a hores d’ara, dels 3 components que determinen la renda (els salaris, els excedents d’explotació, bàsicament els beneficis empresarials, i les transferències, que vol dir majoritàriament pensions), les pensions ja superen els excedents empresarials, quan el que és habitual en una població econòmicament dinàmica és que el primer lloc l’ocupin els salaris i el segon els resultats de les empreses. Tota la lluentor de Barcelona queda retratada en aquesta radiografia.
Confiar només en la immigració té més conseqüències. No resol el problema que assenyala Piketty en el sentit que un baix creixement de població per poca natalitat determina un augment de la desigualtat perquè afavoreix la concentració de riquesa. O el fet que mentre s’estan jubilant amb xifres creixents pel baby boom persones amb pensions molt altes, la població que les ha de pagar i pel que fa al gruix creixent d’immigrants, fa cotitzacions molt baixes.
Per tant, sense entrar en altres terrenys, confiar el futur a la immigració significa condemnar a Espanya a caure més i més en el seu problema crònic de baixa productivitat. Al marge d’anar construint una població dual, els autòctons cada cop més envellits que viuen de les transferències de l’estat i els nouvinguts amb baixos salaris i amb cultures específiques pròpies. No és un bon escenari de futur. Amb un agreujant, com a mínim per als fills de la primera generació, el panorama d’aquests immigrants no millorarà substancialment degut a 3 factors específicament espanyols i catalans que també castiguen a les famílies autòctones, però que en el cas dels nouvinguts la penalització serà més gran perquè parteixen de nivells més baixos. Es tracta de la manca d’ajudes a la família, la molt insuficient política d’ajut per reduir la pobresa infantil i el mal estat de l’ensenyament, que ja fa temps que no actua en termes significatius com a mecanismes d’ascensor social.
Loading ...
