Muralles humanes, muralles institucionals

Segueixo amb interès el malaurat judici de l’1-O al Tribunal Suprem. La de quantitats de coses que es poden aprendre sobre l’administració de justícia!, un aspecte de l’administració pública que sempre havia considerat una mica críptica, molt especialitzada, bastant lluny de la vida “laica” de la ciutadania. Reconec que té una litúrgia gairebé sagrada, i un argot particular, un pèl decimonònic potser, però que contribueix a mantenir i fer servir un llenguatge ric i ben articulat.

És clar que estem davant d’una activitat molt seriosa: l’exercici ritualitzat de la força coercitiva i reparadora sobre conductes considerades delictives. Una gran funció social d’una gran responsabilitat. Celebro la retransmissió per ràdio i TV de les sessions del judici, perquè ens apropa més aquesta funció, perquè augmenta la nostra cultura jurídica, perquè ens mostra millor el component humà dels seus protagonistes i, en definitiva, perquè tenim l’oportunitat de veure com funciona una de les institucions que, en democràcia, ens hem donat entre tots per a fer més fàcil i satisfactòria la nostra convivència.

Sobre el judici hi ha comentaris de manera constant, els mitjans en van plens, es pot seguir des de qualsevol tendència ideològica o prejudici particular, i sobretot, tothom té l’oportunitat de generar-se una opinió pròpia, perquè la informació és abundantíssima, i encara no s’ha acabat. És molt difícil afegir algun comentari que no s’hagi dit en un lloc o altre.

Tanmateix, hi ha un detall, ja posat de manifest per molta gent, que em va semblar molt poc afortunat quan el vaig sentir i amb el qual em vaig sentir especialment interpel·lat. En la primera o segona sessió del judici, el fiscal Cadena va deixar anar la frase (i el concepte) de “la utilització de muralles humanes que es llencen contra les forces de seguretat de l’estat que només pretenien evitar el referèndum”. Tot com a justificació de la violència contemplada en l’article 472 del Codi Penal.

Els murs humans contra la policia. Com a votant d’aquell dia, he de dir que no és veritat, que a mi no em va llençar ningú. Com observador de les nombroses imatges disponibles, em sembla que tampoc. Però el que em dol més és el mal que fan qualificacions com aquesta a la millora de la convivència. Un fiscal és un acusador que ho fa en nom de tots, que no deixa de ser un representant nostre, que no pot acusar alegrement de violents a un col·lectiu nombrós de gent, o alternativament, no pot tractar alegrement aquest mateix col·lectiu com a babaus i pobres d’esperit fàcilment influenciables.

Quan vaig sentir muralles humanes, em va venir al cap la utilització de murs de civils en les guerres de Síria, del Daesh, i de tants exemples de la part violenta de la història de la humanitat. Muralles i convivència potser no són del tot categories antagòniques, però ben a prop. Els murs físics divideixen, les muralles humanes (quan hi són) ens distancien. Mirem de no afegir a la llista el que podrien acabar sent muralles institucionals (potser la Fiscalia, potser els interpretadors de la Constitució, potser la Monarquia, .) en la seva suprema funció de conrear la convivència entre tots.