Fa més de 20 anys vaig tenir l’oportunitat, i la sort, de viure una experiència de voluntariat a Costa d’Ivori, al continent africà. Durant el mes d’agost vaig estar col·laborant amb diversos projectes educatius dirigits pels salesians en Koumassi, una barriada d’Abidjan, la capital del país. Allà vaig conèixer a Enric Franco, un sacerdot i missioner català amb qui vaig fer una gran amistat. Ell segueix a l’Àfrica, i des de fa uns anys està instal·lat a Lomé, capital de Togo, on dirigeix un centre universitari i un seminari per a joves.
Sempre que torna a Barcelona, normalment per a visites mèdiques, ja que l’edat li comença a passar factura, em truca, i ens veiem. La setmana passada ens vam anar a dinar i em va explicar les últimes novetats del país on viu i del continent que tenim tan a prop i alhora tan oblidat.
Tenen greus problemes d’alimentació. Mengen gairebé sempre el mateix, verdures, patates, arròs i molt poca carn. Poques proteïnes. S’ha aprimat bastant, 8 quilos des de l’última vegada que va venir fa un any. Els metges li havien recomanat per motius de salut, així que no el preocupa massa. Fa anys que es mira la vida amb molta distància.
Però també em confessa que de vegades passen por. El passat 15 de febrer, un altre salesià, Antonio César Fernández ( “Cèsar” li deien tots allí) va ser assassinat per una cèdula jihadista a quaranta quilòmetres de la frontera sud de Burkina Faso. El salesià (a la foto de la portada) tornava a la seva comunitat a Ouagadougou al costat d’altres dos religiosos que van poder sobreviure a l’assalt, després de celebrar a Lomé (Togo), la primera sessió del Capítol de la Comunitat Salesiana de l’Àfrica Occidental Francòfona (AFO ). El van matar, simplement, per ser missioner i blanc.
Enric havia estat amb ell el dia abans, en aquesta reunió. Es coneixien des de feia anys. César va estar també a Costa d’Ivori, en Duokué, i Togo va ser el seu primer destí. Tenia 72 anys i havia complert els 55 de salesià i els 46 de sacerdot.
Serenitat davant la mort
Algun dels seus companys li havia recomanat a César que prengués un avió per tornar a Burkina Faso, el país on estava destinat i que travessa una situació inestable des de fa algun temps. No obstant això, el desig de César de viure com la resta dels seus veïns el va portar a desplaçar-se en cotxe com sempre havia fet. Mai havia tingut por. En arribar a Burkina Faso, César es va trobar que un comando de 20 jihadistes havia pres la duana. Els milicians van treure el salesià del vehicle i el van arrossegar a l’interior de la foresta. Segurament, opinen els seus excompanys, amb molta amabilitat, va estar donant consells als seus assassins fins a l’últim moment. Era un salesià que encara creia en la bondat d’aquells que l’anaven a matar. No obstant això, no es va lliurar de que estrenyessin el gallet tres vegades contra ell.
Enric em va dir que es va quedar gelat quan li va arribar la notícia. Eren amics des de feia 30 anys. Ell mateix va declarar després de la seva mort: «Per a mi era un sant fins i tot abans que el matessin». «La gent està plorant, però jo somric perquè he conegut un sant en vida», presumeix amb orgull.
També confessa que, quan va tenir notícia de la mort del seu amic, el seu primer impuls va ser resar-li. «No per ell, sinó a ell directament», matisa. Una reacció inconscient però que no el va sorprendre. Al cap i a la fi, diu, havia après de César «a viure fins a l’extrem l’honestedat, la coherència, el lliurament i l’amor als joves».
«Jo no he vist una persona més honesta i coherent que aquest senyor. El que ell parlava era el que practicava», afegeix l’Enric. “Si algú havia de morir a l’Àfrica com a màrtir, era ell. Ha estat l’escollit perquè és el que estava més ben preparat».
Això no treu que tinguin por. Però Enric tornarà d’aquí a uns dies al Togo. A l’Àfrica porta gairebé tota la vida, i segurament allà també li agradaria morir. Encara que no d’aquesta manera. No vol morir com a conseqüència de l’odi i del fanatisme religiós contra el qual els salesians sempre han predicat, ajudant els més desfavorits sense preguntar d’on vénen ni quina religió practiquen.
Dono testimoni d’això, perquè el vaig veure, i ho vaig viure, amb els meus propis ulls.
Article publicat al blog Cave Canem de J.M. Silva
1 comentari. Leave new
Com és Lomé, actualment?
És llarg i difícil d’explicar. He estat víctima d’una estafa de molt milers d’euros. Si, ho van fer perquè la meva família, després de tot el que he fet per ells, no m’estima. La soledat és molt dolenta.
Però vaig voler conèixer al meu estafador, i sí, és el home de Nigèria, però que està a Lomé.
Li vaig prometre ajuda, però la que pogués, i automàticament em va demanar 100 euros mensuals.
Sí, em vaig enamorar, i molt. I ell, em promet amor per sempre. En un principi, volia que el portés a Europa. Li he explicat que és una trampa.
Ara, em proposa que vagi a viure a Lomé, i que desde aquí, gestionarem el deute que vaig fer durant l’estafa.
Sí tinc una petita pensió, i això seria possible.
Quan li dic que vull tallar això, què tinc por, què m’haig de centrar en pagar el deute i resurgir amb la meva petita feina de l’ONCE, em diu que sóc racista.
Què Déu ha fet que ens trobéssim, que m’estima amb tota l’ànima.
Sí, hi hagués anat , a l’Àfrica, si m’hagués explicat la veritat molt abans, abans de que fes tants deutes amb els bancs.
Però ell tenia molta por de la policia. No va entendre que l’amor que jo sentia, era molt i molt important, i que mai el denunciaré, perquè ell només és un gra de sorra.
Què hauria de fer?
Escoltar el cor i anar a Lomé?
Escoltar al cervell, i tallar amb tot això.