Alasdair MacIntyre (1929-2025) ha estat un destacat filòsof escocès-nord-americà, que va morir el 21 de maig de 2025 als 96 anys. Conegut per les seves profundes contribucions a l’ètica contemporània i per haver reintroduït la perspectiva aristotèlic-tomista als debats filosòfics moderns.
Nascut a Glasgow, Escòcia, MacIntyre va estudiar a Londres i Manchester, començant una fructífera carrera acadèmica a diverses universitats del Regne Unit i Estats Units, culminant la seva trajectòria a la Universitat de Notre Dame.
El pensament de MacIntyre va experimentar diverses transformacions significatives.
Inicialment interessat a harmonitzar marxisme i cristianisme, va ser membre breument del Partit Comunista britànic, però el va abandonar decebut per la realitat del comunisme soviètic. Durant els anys 60, va enfrontar una profunda crisi intel·lectual i espiritual, abandonant temporalment tant el marxisme com el cristianisme, per després recuperar progressivament la tradició aristotèlica, culminant en una conversió al catolicisme el 1983. Aquesta conversió va ser fruit de la seva profunda exploració intel·lectual, en particular en estudiar i tractar de refutar la filosofia tomista de Sant Tomàs d’Aquino, trobant-hi una solidesa racional que finalment el va convèncer.
L’obra més influent de MacIntyre és “Després de la Virtut” (“After Virtue”) (1981), on diagnostica una crisi moral profunda en la modernitat occidental. Segons ell, aquesta crisi sorgeix del fracàs de la Il·lustració per proporcionar una ètica coherent i universal amb capacitat d’establir un fi últim o propòsit humà (tels). En eliminar aquesta teleologia, la Il·lustració va fragmentar el llenguatge moral, conduint al relativisme i a l’emotivisme ètic, on els judicis morals es redueixen a preferències subjectives i les discussions morals es converteixen en debats interminables i insolubles.
La instància més poderosa de tot el país convertida en víctima!
El nostre segle ha portat al màxim aquest paroxisme que MacIntyre va saber veure el 1981, MacIntyre va il·lustrar aquesta situació amb l’analogia d’una societat postapocalíptica, en què només queden fragments desconnectats del coneixement ètic tradicional, deixant les persones incapaces de resoldre racionalment els seus dilemes morals. L’emotivisme radical, per exemple, explica la pugna actual perquè, fins i tot, els poderosos es presentin com a víctimes per guanyar el benefici públic. El Govern Sánchez i les seves reiterades presentacions victimistes en són un exemple paradigmàtic. La instància més poderosa de tot el país convertida en víctima!
Per a MacIntyre, superar aquesta crisi requereix redescobrir i cultivar les virtuts dins de comunitats autèntiques. Ell afirma que la vida ètica només es pot desenvolupar plenament en el context d’una tradició viva i coherent que ofereixi un marc narratiu compartit i una visió comuna del bé humà. Així, rebutja l’individualisme liberal dominant i advoca per la recuperació de comunitats ètiques capaces de mantenir vives tradicions morals sòlides, comparant el nostre temps amb el col·lapse de l’Imperi Romà i la preservació cultural posterior realitzada per les comunitats monàstiques de Sant Benet.
En la seva altra gran obra, “Tres versions rivals de l’ètica” (1990), MacIntyre contrasta tres maneres fonamentals d’abordar l’ètica: la visió il·lustrada d’una racionalitat neutra, la genealogia nietzscheana que redueix la moralitat al poder, i la tradició, que ell defensa, basada en el reconeixement conscient de la racionalitat inherent a cada tradició ètica particular.
Per a MacIntyre, tota ètica està situada històricament i s’entén plenament només des de dins d’una tradició. Això no implica relativisme absolut, ja que ell creu possible comparar racionalment tradicions segons la seva capacitat per resoldre dilemes i fomentar una vida virtuosa i coherent.
En aquesta línia, MacIntyre desenvolupa el concepte clau de « pràctica», activitats socials estructurades en què es conreen virtuts específiques necessàries per assolir béns interns propis d’aquestes activitats, com ara la medicina, l’educació o la ciència. Les virtuts no són principis abstractes sinó hàbits adquirits mitjançant la participació activa en pràctiques comunitàries que tenen estàndards compartits d’excel·lència moral i professional.
La visió ètica de MacIntyre és, per tant, integralment comunitària i narrativa: només dins una comunitat autèntica, sostinguda per pràctiques socials compartides i tradicions morals coherents, la persona humana pot desenvolupar plenament la seva virtut i perseguir el seu bé últim. Aquest enfocament revalora profundament virtuts clàssiques com la prudència, justícia i humilitat, a més de reivindicar virtuts relacionades amb la dependència mútua i la vulnerabilitat humana, conceptes àmpliament desenvolupats en “Animals Racionals Dependents” (“Dependent Rational Animals”) (1999).
La rellevància del llegat filosòfic de MacIntyre rau en la seva lúcida crítica al liberalisme individualista i la seva crida a reconstruir comunitats morals genuïnes. La seva proposta ha ressonat profundament no sols en l’ètica filosòfica, sinó també en debats culturals, educatius i religiosos, oferint una alternativa sòlida al relativisme modern.
En morir aquest maig del 2025, MacIntyre deixa un llegat filosòfic que continua desafiant i enriquint la reflexió ètica contemporània, recordant-nos la importància fonamental de la virtut, la tradició i la comunitat en la recerca d’una vida autènticament humana.
La seva proposta ha ressonat profundament no sols en l'ètica filosòfica, sinó també en debats culturals, educatius i religiosos, oferint una alternativa sòlida al relativisme modern Share on X
Loading ...
