François Hollande, fill d’un otorrinolaringòleg pròxim a l’extrema dreta partidari de l’Algèria francesa, va ser president de la República del país veí del 2012 al 2017. Va tenir quatre fills amb Segolène Royal, excandidata a les presidencials, i es va enfrontar a ella dins del mateix partit socialista al qual pertanyien tots dos quan ell va decidir fer costat al seu rival Martine Aubry. El 2007 es va separar de Segolène i en accedir a la presidència estava aparellat amb la periodista Valerie Trierweiler, que es va instal·lar amb ell a l’Elisi com la seva “companya”, segons el web oficial de la institució, i complint les funcions de “primera dama”.
El 2014 la revista del cor Closer va publicar que Hollande mantenia un “affaire” amb l’actriu Julie Gayet, amb la qual es veia d’amagat en un apartament d’una amiga de l’actriu (el propietari del qual estava presumptament vinculat a la màfia corsa), desplaçant-se amb moto acompanyat de dos agents de seguretat. Trierweiler va ser ingressada en un hospital amb un quadre d’ansietat quan es va assabentar de la infidelitat. Es va separar d’Hollande i a finals del 2014 va publicar un llibre titulat Merci pour ce moment, número u de vendes a França, en el qual Hollande no quedava gaire ben parat. Hollande va deixar la presidència batent un rècord d’impopularitat a les enquestes.
El tabú de la vida privada dels polítics a França havia saltat per l’aire. La bretxa s’havia fet miques.
El predecessor d’Hollande, Nicolas Sarkozy, es va divorciar de la seva dona, Cecilia, durant el seu mandat per a casar-se amb la cantant i model italiana Carla Bruni.
Malgrat escàndols protagonitzats pels seus caps d’Estat, a França ningú s’ha plantejat desmantellar el sistema polític instaurat
Miterrand va tenir una filla secreta, Mazarine Pingeot, fruit de la seva relació extraconjugal amb la historiadora de l’art Anne Pingeot. El parentiu es va donar a conèixer el 1994, dos anys abans de la defunció del president. Chirac tenia fama de seduir jovenetes, mentre la seva esposa Bernardette patia en silenci i intentava mirar cap a un altra banda. Giscard d’Estaing va escriure un llibre el 2009, La princesa i el president, en el qual suggeria una relació una mica ambigua amb Lady Diana de Gal·les.
Quant a corrupció, alguns d’aquests mateixos presidents han tingut greus problemes amb la justícia. Nicholas Sarkozy va ser acusat i detingut per rebre presumptament ajuda econòmica del dictador libi Muamar el Gadafi per a finançar les seves campanyes. Chirac va ser processat i condemnat a dos anys de presó per malversació de fons públics amb els quals finançava el seu partit. Als seus 79 anys, es va lliurar de participar en el judici ja que els metges van al·legar problemes de memòria.
Això per no parlar dels famosos diamants que Jean-Bedel Bokassa, cruel dictador i “emperador” de la República Centreafricana, va regalar a Valéry Giscard d’Estaing i a altres membres de la seva família. Un escàndol que probablement li va impedir ser reelegit el 1981 en favor del seu adversari Miterrand, que es mantindria 14 anys seguits en el poder.
I no obstant això, la República francesa roman incòlume. Ningú s’ha plantejat durant aquests últims anys desmantellar el sistema polític instaurat, amb diverses revisions, des de l’abolició de la monarquia el 1792, o buscar algun altre règim alternatiu encara no inventat.
No crec que França, Itàlia, Grècia o, per descomptat, els Estats Units de Trump o la Rússia de Putin, gaudeixin de major qualitat democràtica que Suècia, Noruega o Dinamarca.
La república no és millor ni pitjor que una monarquia parlamentària. Si un cap d’estat, en la seva vida privada o en la seva activitat pública comet irregularitats, i aquestes comporten algun tipus de responsabilitat penal, el que cal fer és processar-lo i en el seu cas condemnar-lo, més enllà de revisar, si cal, el règim d’immunitat i inviolabilitat al qual pugui estar subjecte per mandat constitucional.
I en el moment que procedeixi, si hi ha consens, sempre es pot proposar un canvi en la Carta Magna si una majoria considera que un sistema alternatiu, com la república en el cas d’Espanya, suposaria una millora de vida notable per als ciutadans. Encara que la història no apunta en aquesta direcció, si l’analitzem amb una certa objectivitat i distanciament.
És un bon moment per a llegir (o en el seu cas rellegir) el magnífic llibre de Javier Cercas Anatomia d’un instant i recordar el paper del rei Joan Carles durant la transició, avui injuriada per molts, i en el fracàs del malmès cop d’estat del 23-F. I si ha de respondre davant la justícia per actes punibles presumptament comesos, que ho faci. Amb totes les garanties, i amb totes les conseqüències.
Però mai cal confondre les persones amb les institucions. Aquestes se situen sempre per damunt.
Aprenguem dels francesos.
Però mai cal confondre les persones amb les institucions. Aquestes se situen sempre per damunt. Aprenguem dels francesos. Share on X
